02/07/2021

El segrest de la llibertat

4 min

La darrera vegada que vaig escriure sobre l’apropiació per part de les dretes del terme “llibertat” va ser en aquest mateix setmanari, fa unes setmanes, arran de la indiscutible victòria d’Isabel Díaz Ayuso a les eleccions madrilenyes. Aquesta va ser una de les claus del seu èxit: reduir la llibertat a l’opció de poder anar a fer una canya a un bar, un somni interclassista a l’abast de qualsevol, transformat gairebé en un símbol d’identitat regional. Encara que aquest “dret” xocàs en el seu moment amb les recomanacions i restriccions sanitàries, hàbilment vinculades al “govern socialcomunista” i repressor. Aquest exercici de reduccionisme discursiu i polític, que a moltes persones ens pot semblar ridícul, té molts més adeptes del que podem imaginar, sobretot en temps de poques certeses, de poques coses tangibles a les quals aferrar-nos en un context de crisi i riscos múltiples, com anar a fer una canya a un bar. I, si a més vesteixes l’operació amb una certa èpica a l’estil de Scarlett O’Hara a la frase final d’Allò que el vent s’endugué, encara pren més força.

La candidata oficial a la presidència del PP balear, Margalida Prohens, també es presenta com l’abanderada d’un “projecte de llibertat” emulant Díaz Ayuso. I aquests dies hem tornat a sentir el crit de “llibertat, llibertat”, des dels balcons de l’hotel Bellver, al passeig Marítim, on es confinaven els joves contagiats i els contactes directes de contagiats que han participat en festes de fi de curs i sense mesures de seguretat poc pròpies de temps encara pandèmics. Amb el lema #SecuestroGobiernoBalear, els joves han escampat per les xarxes socials la seva indignació pel fet d’haver de complir amb les normes sanitàries, perquè ells havien pagat per venir de festa i punt. I qui són les autoritats sanitàries d’una trista província per posar-los límits, si no els han posat els seus pares? No ens ha d’estranyar, doncs, ni l’opinió de la Fiscalia de les Balears ni la interlocutòria del Jutjat Contenciós número 3 de Palma, que ha dictaminat que els joves han de ser lliures, encara que el seu desconfinament, contrari als criteris dels epidemiòlegs, posi en risc la salut pública. En el fons, com l’extrema dreta, acaben donant la raó als negacionistes, que també s’han concentrat cada dia amb la seva pancarta conspiranoica davant la porta de l’hotel.

També la justícia i la interpretació de les lleis és víctima d’aquesta visió hegemònica del concepte de llibertat totalment subordinat a la racionalitat capitalista. La llibertat es confon amb el que l’economia neoclàssica anomena les preferències del consumidor, que s’han traduït en el mite de la “llibertat d’elecció”. Un mite que, per cert, sembla que no és aplicable als tabús de la dreta, com el dret de les dones a avortar o el dret a una mort digna. O el que és pitjor: s’assimila la nostra llibertat (individual) amb la llibertat dels mercats, com si tots fóssim capitalistes regits per l’ànsia d’incrementar el nostre capital, aliens al que li passi als altres o a l’entorn que ens envolta. La realitat mental de bona part de la societat es deslliga així de la seva realitat material, en què la pobresa i les desigualtats creixen i el canvi climàtic amenaça la nostra supervivència gràcies a la llibertat de contaminar, com hem vist amb el rècord de temperatures batut aquesta setmana al Canadà, un altre avís per a navegants.

La noció moderna de llibertat, arribada amb la Revolució Francesa, és indestriable d’altres dos valors sense els quals perd tot el seu sentit: la igualtat i la fraternitat. Poc queda en les societats postmodernes d’aquests dos conceptes que l’Estat del benestar sí que va reforçar durant un temps, de la mà de l’empenta de la lluita obrera i del pacte entre capital i treball després de la II Guerra Mundial al món occidental. Si no alliberam la llibertat de la presó del pensament únic, no es podrà retrobar amb la igualtat i la fraternitat, que ens recorden que en tant que no vivim tots sols ni som autosuficients, també tenim responsabilitats.

Perquè la llibertat, així com es maneja, no és més que un recurs retòric per obviar les responsabilitats que implica la ciutadania (que és molt més que just ser consumidors). La llibertat no pot ser una coartada perquè a Madrid posin El Corte Inglés a vacunar mentre tanquen centres de salut i munten un xiringuito a Toni Cantó. Fa poc més d’un any, quan aplaudíem els sanitaris des dels balcons, semblava que hi havia esperança, que havíem après alguna cosa. El que és evident és que els qui defensam la convivència democràtica no sabem moure’ns amb facilitat en aquests temps de postveritat, en què no basta amb tenir raó, sinó llançar la millor consigna. Potser la clau per alliberar la llibertat del seu segrest sigui justament als balcons, i als usos contradictoris que els hem anat donant. Pensem-hi.

Professor de la UIB