Venen dies de festes a les Balears. Quan encara se sent el ressò de Nadal, les quatre illes ja estan preparades per a Sant Antoni, i Palma, per a Sant Sebastià. Des que la celebració santantoniera ha pres força, sobretot a la Part Forana, que és on es manifesta de manera extraordinària i cada cop amb més èmfasi, està quedant demostrat fins a quin punt els ciutadans alimenten les tradicions culturals i hi responen quan són sentides com a pròpies, transmeses de generació en generació i, encara més que això, quan són capaces de transformar-se alhora que es transforma la vida d’un poble, d’un país.
Les festes populars són una qüestió d’identitat, de sinceritat i de sentiment col·lectiu. No neixen del no-res i tampoc tenen sentit, ni personalitat, ni seguiment entusiasta si no estan bastides sobre uns fonaments sòlids i llargament construïts. Fins i tot les neofestes, de les quals aquí tenim bons exemples, només es consoliden si són capaces de reflectir una identitat, potser jove, transgressora, però amb voluntat identitària al cap i a la fi. Sant Antoni –amb els foguerons, els dimonis en colles cada cop més nombroses, les gloses i la revifada del desig de glosar o la música de les xeremies– ha aconseguit arrossegar la gent dels pobles santantoniers i la de fora. Però, en tot cas, aquest entusiasme no sorgeix per generació espontània, sinó que es treballa. Com es reflecteix en el dossier que dedicam aquesta setmana a la renovació de la tradició santantoniera, de l’èxit popular de la festa patronal n’és responsable la feina que s’ha fet des de les escoles i amb les escoles, des de les famílies, les associacions veïnals i els ajuntaments. Al voltant de Sant Antoni, i amb la base d’una festa arrelada, encara que amb molt menys seguiment que no l’actual, s’ha teixit una xarxa cultural, de coneixement i de reconeixement de la cultura pròpia. És la manera de fer-ho.
A Palma, que celebra el seu Sant Sebastià tot just tres dies després, la qüestió identitària de la festa encara és una assignatura pendent. No és una qüestió de major diversitat cultural la que pugui excusar la manca d’una festa arrelada. Col·lectius cada cop més nombrosos creen i fan el seu Sant Sebastià perquè no se senten atrets ni identificats amb la festa oficial, protagonitzada sobretot pels concerts diversos. Tampoc es tracta de pensar que la responsabilitat és exclusiva dels successius governs municipals. Com s’ha fet als pobles santantoniers o als que han creat les neofestes, es tracta de treballar-ho col·lectivament, en una xarxa social que posi en valor la cultura pròpia.
