CORRENTIA
Opinió 03/04/2020

La salutació als fematers

Guillem Frontera
2 min

EscriptorPer a una persona amb els orígens en un poble petit, l’aclimatació de la seva vida a àmbits urbans requeria un aprenentatge quasi des de zero. Eren canvis dràstics i mals d’entendre, que de vegades et deixaven alguna cicatriu. És clar que parlam d’un temps en què la ciutat i el camp vivien en dues històries diferents, aquí en dues illes diferents, dues cultures que s’ignoraven mútuament. Un dels poemes més celebrats d’Eugenio Montale –I limoni- té de fons el pas del camp a la ciutat. Al camp, de nins, feien expedicions fora del poble fins a les llimoneres. Les llimones eren l’or dels pobres. Ja a la ciutat, un dia, en guaitar a un solar mal tancat, una llimonera supervivent els torna a connectar amb els orígens, amb l’or. Però sense ser Montale, aquest pont no era bo de traçar.

Un de les coses que més ens feia present que havíem arribat a terra estranya era que ara ja no saludàvem tothom pel carrer. La salutació quedava reduïda a les poques persones que coneixíem. Si eres tímid, encara feies de no haver-les vistes. Al final del dia, en aquella ciutat estibada de persones en saludaves menys, moltes menys, que no al teu poble aïllat, desconegut, de qui tothom ignorava l’emplaçament.

Els anys et carreguen amb preguntes sense més resposta que la seva multiplicació. Et preguntes, per ventura, si pots cercar a la ciutat l’or dels pobres, o si, sense molestar ningú, pots saludar més persones de les que saludes habitualment. Fer-ho indistintament suposaria trobar-te cada punt en situacions una mica enutjoses, no pots explicar als desconeguts les raons per les quals els saludes. Però sí que pots adreçar dues paraules a aquelles persones que treballen perquè el teu carrer, la teva plaça, sigui més habitable. Els fematers, per exemple, les persones que agranen cada dia davant casa teva. No té més història. He agafat de fa anys aquest costum i em fa la impressió que les persones saludades no s’ho prenen malament, ans al contrari.

Quan la fematera d’Emaya Marga Bustos diu, en aquest diari, que “als fematers no ens solen mirar, però ara la gent fins i tot ens aplaudeix”, he sentit con una onada lleu de satisfacció, he pensat que, en saludar-nos cada dia amb els agranadors de per ca meva, ens hem reconegut dins la normalitat i potser ens hem ajudat a retrobar l’or dels pobres.

stats