30/09/2022

El sabor de les llàgrimes

2 min

Mentre els preus segueixen la seva carrera cap a l'infinit com cavalls desbocats, el fenomen 'Tamaragate' cada dia enganxa més públic. Segons El Mundo, Tamara encanta perquè “a tots ens dona un gust estrany veure que els rics també ploren”. Certament, els rics també ploren, i m'atreviria a dir que ploren diamant i suen fragància cara, entre altres particularitats. Així que la dissort de Tamara va commoure el seu públic, que li va brindar el seu afecte i compassió.

Mentre Tamara plora, en un lloc del món anomenat Brasil, 33 milions de persones, un total del 15% de la població, sofreixen les conseqüències de la inseguretat alimentària. Dit d'una altra manera, 'passen fam'. La majoria d'aquestes víctimes col·laterals de la injustícia d'un món ric són dones i comunitats afrodescendents. Al Brasil i en altres llocs del món la fam cada dia s'alimenta del que queda de la dignitat humana. I encara que comparteixo el que va dir Charles Bukowski, que “ la majoria de la gent va del no-res a la tomba sense que a penes els fregui l'horror de la vida”, estic més que convençuda que les nostres societats van perfeccionant les seves arpes per asfixiar més els desheretats. Per això no es pot fer més que recordar la història de Valquiria Dos Santos, mare brasilera de 30 anys que el 22 de juliol, desesperada, va compartir la seva desgràcia en un missatge d'àudio: “No tinc treball, tot és tan car, no queda res per menjar”. Aquesta mare va atestar que va conèixer la fam quan era nena i no volia que els seus fills passassin per aquesta amarga experiència.

Tot és rar, tanta opulència i tan poc menjar, guerres que interessen i altres que no, morts que importen i altres que ni compten ni importen malgrat la seva curta edat, com Rayyan, el nen palestí de 7 anys que va morir aquest dijous, quan fugia de l'exèrcit israelià. Que consti i que quedi ben clar que aquest nen era un agent perillós del qual havien de defensar-se soldats ben equipats d'un dels millors exèrcits del món. El nen, segons la ràdio de l'exèrcit, “havia llançat pedres contra diversos soldats i va caure quan intentaven detenir-lo”. El que no queda clar és si el nen va morir d'un atac de cor o a causa d'una caiguda, no queda clar si ell els atacava o ells el perseguien a ell. El que és cert és que cada bàndol d'aquesta eterna desgràcia intentarà convèncer el món de la seva veritat, i el nen es convertirà en un altre assumpte polític al servei dels seus militants sense escrúpols i tots oblidaran que el cor d'un nen de 7 anys va deixar de bategar!

Quan els rics ploren el cel es posa de color rosa i l'aire fa olor de gessamí, mentre tants en el món segueixen la vida, aquella vida que només els pobres saben què significa, quan els falta l'aliment per a les seves criatures, o quan la por paralitza el cor dels seus fills i deixen de bategar.

I, sense llàgrimes, descansa en pau petit Rayyan, cap terra és tan sagrada com el teu cor!

stats