Roselles i recitals
Enguany per Sant Jordi vaig reconnectar amb Nekane Aramburu, l’exdirectora d’Es Baluard, que ara s’ocupa del Museu Fenosa al Vendrell. D’entre la meravella d’aquella casa, jardí i col·lecció, que aplega l’obra de Nicole (dedicada al gravat i l’escriptura), i del seu marit Apel·les (escultor), va seduir-me la manera de tots dos d’incorporar la vegetació a la quotidianitat i creativitat humanes. I, com sempre, les fotos precioses que Jean Marie del Moral va anar fent del seu procés de viure artísticament. Apel·les Fenosa aconseguia, amb les mans, la metamorfosi de les divinitats i mites antropocentrats en éssers i històries arrelades, verdes; i Nicole Florensa treballava al paper uns paisatges en què la bellesa és feréstega i natural, gens emmirallada en els conceptes estètics de l’humà “modern”.
Em feren rumiar en les roses de Sant Jordi. Ho sabem prou, que és un negoci que bruteja (explota els jardiners que les conreen a Llatinoamèrica i desgasta el sòl on les planten extensivament). Fa sentit de pensar si el costum ancestral no devia ser de regalar pipiripips (Papaver rhoeas). Aquestes flors igualment vermelles naixien vora les espigues de blat amb què encara acompanyem la rosa; tanmateix, avui costa molt de veure’n, perquè els pagesos, tenint-les per una de les seves “males herbes”, n’esquiten l’hàbitat: els vorals dels camps. La rosella és una planta autòctona amb propietats que pal·lien el malestar de la bronquitis i alleugen les al·lèrgies estacionals (més motius, doncs, per regalar-ne quan esclata la festa del pol·len); i se n’extreu un sedant que antany s’emprava per relaxar-nos de l’embranzida sobtada (i sovint causa d’enamoraments i arravataments inexplicables) de la primavera.
Els pipiripips apareixen no solament als tractats de medicina més antics, sinó que són presents en gairebé totes les tradicions literàries (la persa, la xinesa, l’anglosaxona i l’urdú, entre d’altres), i sempre com a símbol d’un amor revolucionari o de resistència. I tenen tants noms diferents que, només per això, es mereixerien de ser la flor emblemàtica de les lletres: pipiripip i rosella, gallaret, paramà, babola, papaions, badabadoc i cascall. Les roses (Rosa), per contra, són flors d’una sola denominació científica i popular, que s’han volgut conrear d’ençà de milers d’anys, a l’hemisferi nord, i amb propietats més fines: el perfum i el sabor. Són flors ornamentals, la bellesa de les quals s’eleva encara més pel fet que poncellen en arbusts d’espines: els grecs les feren néixer de l’esgarrinxada d’Afrodita; els cristians, de les ferides de Jesucrist, i els catalans, de la sang d’un drac. Segons com, els agafo mania, però me n’acabo afluixant si recordo la rosa de Rilke, la de Genet, la de Papasseit, la de Blake i la de Gertrude Stein.
Els Mecano transformaren el vers de Stein en una rumba, a “Una rosa es una rosa es una rosa”. I és curiós que la Cançó de la rosella, de Verdaguer, també rumbeja. Pau Casals, amb casa-museu pròpia al Vendrell, cita ambdues flors a les seves composicions. Vaig visitar el seu poble convidada a La Balconada, la vetlada poeticomusical que organitza la Casa Museu Guimerà. Els versos es proclamaven com una mena de pregó de festes, des del balcó d’un dels escriptors més famosos de les nostres lletres. Un públic francament entusiasta va acompanyar-nos de tal manera que va fer l’efecte, durant una hora llarga, que la paraula recuperava el sentit. I és que, com passa amb les roses, sabem que el negoci de les lletres per Sant Jordi tampoc no és net del tot. Els carrers són plens de gom a gom, les llibreries i editorials fan l’agost venent llibres… Tones de paper, però després resulta que ni la població llegeix, ni els escriptors ens guanyem la vida. Encara cuejant de Sant Jordi, vaig recitar en un ateneu de l’Eixample que ens havia convidat a dir poesia “combativa”: un pleonasme, perquè recitar i escoltar poemes és identificar-se amb la rosella dels marges, de la trinxera. La resta –capitalisme.
