Revocació
La revocació del dret a avortar, que tenia rang federal als Estats Units, ha aixecat una polseguera planetària. Tot el que ve dels EUA acaba sent objecte de debat arreu del globus, com si els drets de les dones russes, per exemple, o de les xineses, fos menys important. Almenys no sembla que no gaudir de drets reproductius a moltes bandes del món –també a l’Àfrica– tingui tanta rellevància com haver perdut una batalla legal en un país que sí, hauria de continuar sent capdavanter en drets i llibertats, però on l’onada conservadora que va arribar molt amunt amb l’administració Trump encara pot fer més mal del que ha fet fins ara. Va ser Trump qui va donar el càrrec vitalici de jutge del Suprem a tres conservadors, responsables ara d’aquest canvi. Però sorprèn que a Espanya, on l’avortament no es va legalitzar –parcialment– fins l’any 1985, miri amb condescendència els EUA, on la sentència ara revocada consagrava com a dret constitucional el dret a avortar ja l’any 1973 (però el dret com a tal existia abans en certs estats i per a certs casos, des d’abans).
El que ara s’ha abolit és el rang constitucional d’aquest dret; això farà que cada un dels estats de la Unió hagi de decidir quina llei és l’aplicable, en quins casos es podrà avortar, terminis i condicions. I tampoc no ens enganyem: el dret a l’avortament que ara mateix tenim a l’estat espanyol no té rang constitucional. També aquí una majoria conservadora pot tombar aquest dret al Congrés dels diputats, i ja sabem de quin peu calcen la nova i la vella dreta espanyolista, i els escarafalls que han fet quan han sabut la decisió del Suprem nord-americà. Però que els progressistes espanyols diguin que és una mala notícia que el Suprem dels EUA tombi el dret constitucional a l’avortament quan ells aquí no fan res perquè aquest dret tingui rang constitucional –cosa que exigiria la reforma de la Carta Magna– no deixa de ser grotesc.
Sentirem molt a parlar dels drets de les dones, molt probablement a totes les campanyes electorals, sobretot les de més importància. L’avortament s’ha acabat convertint en un tret d’identitat, en allò que delimita una línia entre els bons i els dolents, els moralment purs o 'provida' i els 'dimonis' que creuen que les dones han de poder decidir quan volen tenir fills i quan no.
Reduir el combat polític a això és molt llaminer en un món on la política econòmica ja no decideix res i on fer línies de bons i dolents dona aquella tranquil·litat moral que abans proveïa la religió. Els cossos de les dones, el seu futur i destí, faciliten aquell terreny polític on jugar d’una manera aparentment impune, i poder mostrar que s’és dels bons i donar corda a la hipocresia. Polítiques que es disfressen de garanties 'per a la vida', però que alhora menyspreen els dèbils, els pobres, o els que han nascut en condicions deplorables. L’única cosa 'a favor de la vida' que fan és obligar certes dones a parir en contra de la seva voluntat, perquè no es pot comptar amb ells a l’hora de salvar vides a la Mediterrània, o d’afluixar la violència a les fronteres. Fins i tot n’hi ha que voldrien restaurar entre nosaltres la pena de mort.
Melcior Comes és escriptor
