Article de Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 - Granada, 2012) a l’Avui (7-X-2002) arran de la mort d’Anna Murià (Barcelona, 1904 - Terrassa, 2002), esdevinguda aquesta setmana fa vint anys. Anna Murià va dirigir el Diari de Catalunya (òrgan oficial del partit Estat Català des de l’agost del 1937) durant els dos últims anys de la guerra. El 1990 va rebre la Creu de Sant Jordi.
El novembre del 1974, un any abans de la mort del dictador, la revista Presència, “Setmanari català fet a Girona” –com deia la portada–, reuní al Col·legi de Periodistes de Barcelona sis escriptors que havíem tornat de l’exili sense esperar la fi de la dictadura. L’emblemàtica revista gironina recollí i publicà l’experiència dels sis escriptors, entre els quals la parella Murià-Bartra, amb Avel·lí Artís Gener, Tísner, Domènec Guansé, Pere Calders i una servidora, la darrera dels sis retornats que ha quedat per contar-ho. La mort a Terrassa el 27 de setembre de l’estimada Anna Murià m’indueix a recordar-ho aquí perquè, entre tot el que s’ha dit i escrit aquests dies en ocasió de la mort de la nostra degana, hi he trobat a faltar el tremp i la naturalitat amb les quals assumí la incògnita del retorn el 1970, cinc anys abans de la mort de Franco, sense renunciar als ideals que la dugueren a l’èxode antifranquista. “Per nosaltres –digué mirant el seu company Agustí Bartra, assegut al costat– no fou el trauma del retrobament, sinó poder continuar en la tasca i en l’esperança”. Pere Calders, que havia tornat de Mèxic el 1962, es referí als problemes personals derivats del precipitat retorn a casa però els considerà “poc importants” perquè “hi ha el problema del país i amb això coincidim tots. Jo sempre espero que plogui sobre mullat, que és l’esperança que tenim tots”. En aquest punt de la conversa enregistrada i transcrita pels joves periodistes Antoni Bartomeus i Josep M. Huertas reprengué el fil l’Anna Murià: “Doncs jo, en un pla més modest, d’ençà del retorn, he sentit que hi havia dues coses a fer: primer –i ho hem anat fent aquests anys–, aprendre i copsar molt del poble de Catalunya, sobretot de les noves generacions; aprendre quin és el moment actual de Catalunya i quin és el futur que s’espera, que no ha de ser, precisament, el futur del què nosaltres parlàvem abans del 1939. Això ho hem anat fent i crec que ho hem captat bastant. Penso, també, que tots els exiliats tenim un deure: donar l’exemple de no caure mai en claudicacions, mantenir una actitud digna, perquè caure en una claudicació ens fa desvirtuar l’exili i tot el que hem fet en la vida”. El veterà Domènec Guansé, retornat de Xile el 1963 quan tenia 69 anys, afegí a les paraules de Murià: “La meva posició avui és la mateixa que tenia l’endemà de perdre la guerra: prosseguir. Amb esperança o sense esperança”. Avui pot sonar a obstinació numantina però ajudà a prosseguir pel difícil camí de la lleialtat al país, tal com el concebíem: en llibertat, en la prosperitat i en la justícia. Anna Murià va viure 98 anys fidel a tots aquests postulats i això li va permetre ser activa, lúcida i feliç. El seu darrer missatge als joves, recordat ara per Jaume Cabré en un article a l’Avui, n’és una estimulant evidència. Per la seva trajectòria a l’exili i el retorn, l’Anna Murià forma part de la gent de futur conscient que hi ha molt per fer.
