Res públic
Quan Mikhaïl Serguéievitx Gorbatxov va explicar als totpoderosos membres del G7 que el seu model era la socialdemocràcia dels països nòrdics i que la privatització de les empreses s’havia de fer a través de cooperatives de treballadors, li varen indicar que si no acceptava una privatització radical i immediata el deixarien caure. Efectivament, tot just un mes després de la reunió, les economies més potents del món ja s’havien decantat a favor de Borís Ieltsin. En poc temps, el procés de reformes democràtiques de Gorbatxov va quedar sepultat pel que podria anomenar-se esquarterament de l’estat soviètic en unes poques mans privades. El negoci abans que la democràcia.
Les polítiques d’apertura (glasnost) i de reorganització de l’estat (perestroika) van passar a millor vida, mentre que apareixien ‘els oligarques’ com a nous propietaris de l’estat. L’entranyable Gorbi (apel·latiu afectuós que li havia posat la premsa nord-americana), ‘l’home de l’any’ de la revista Time i premi Nobel, va passar a ser vilipendiat per feble i incapaç de dur a terme una privatització radical de l’economia. Els ‘nous reformadors’ de Ieltsin, comandats pels Chicago Boys originals, varen iniciar un nou experiment que es va etiquetar amb el sobrenom de ‘destrucció creativa’. Per a les classes mitjanes i el conjunt de la població russa va tenir molt més del primer mot (destrucció), que del segon, com demostra la radical concentració de poder i riquesa en mans d’oligarques i corporacions internacionals a la Rússia actual.
La implosió de la Unió Soviètica va impulsar el politòleg estatunidenc Francis Fukuyama a escriure La fi de la història i el darrer home (1992), en què interpretava que amb la victòria sobre el comunisme, les ideologies ja no eren necessàries i que s’imposava un món basat en la política i l’economia neoliberal. No obstant això, el cas rus, el darrer experiment dels partidaris de l’escola de Chicago, si s’analitza al detall, suggereix una situació diferent a la que va imaginar el senyor Fukuyama, en el sentit que el neoliberalisme va anteposar el mercat, la privatització i el desmantellament de l’estat a la mateixa democràcia, lluny de l’arcàdia feliç, sense guerres, que havia descrit. Extrem que ja s’havia pogut comprovar amb la tortuositat i crueltat dels experiments ultraliberals en les dictadures de l’Argentina o de Xile, entre altres.
L’èxit de Fukuyama, en el seu moment, més enllà d’haver-se demostrat que la seva teoria era equivocada, denota la voluntat de definir un quilòmetre 0 neoliberal, el començament d’una nova època. Introduir un quadre de comandament on seran definides totes les coordenades de la nova ruta a saber: mercat, privatització i simplificació. La ruta que suposadament havia guanyat la Guerra Freda. Un quadre de comandament que seria universal i connectaria amb múltiples terminals que inclourien des de les grans creuades, com a ‘alliberament’ de Rússia, a actuacions més aïllades, aparentment més innòcues, com la simplificació administrativa del sector immobiliari que pretén el govern de Prohens, per exemple.
De la simplificació administrativa, qui hi pot estar en contra? Un benefici aparent per al ciutadà, encara que quan el Govern planteja l’obtenció fàcil de llicències urbanístiques, no ho fa pensant en la necessitat d’habitatge social, sinó en els inversors forans. Només cal fer una volta per les zones residencials de Calvià o d’expansió de Palma, novament plenes de grues, per comprendre en quin tipus de desenvolupament s’està pensant. Sens dubte, l’udol de guerra “cal cremar la Comissió de Medi Ambient”, del president de l’associació d’immobiliaris, no surt de la desesperació per la crisi d’habitatge, sinó de les profunditats del mercat i de la cobdícia dels grans especuladors.
La simplificació administrativa, en aquest cas, equival a una pèrdua de control democràtic sobre el consum i utilització d’un bé comú, com és el territori. Imaginin aquesta ‘celeritat administrativa’ abans de la crisi del petroli i de la guerra Yom Kippur (1973), que varen paralitzar diferents promocions urbanístiques ja en marxa, i les mobilitzacions de la dècada dels 80 en defensa de diferents indrets en perill d’urbanització, que donaren peu a l’aprovació de la Llei d’espais naturals (1991). Si s’hagués donat avui, la badia d’Alcúdia i la costa de Campos serien un continu urbà sense interrupció. El consum de territori i la utilització del sòl, tot al contrari del que es pretén, necessita pausa, moratòries –si són necessàries–, programació a llarg termini i ‘circularitat’ per reciclar edificis existents (hotels obsolets) a habitatge social.
Dies enrere, l’ARA Balears informava que l’Ajuntament de Palma té previst externalitzar el servei de tramitació d’expedients urbanístics. Novament, menys control democràtic, en nom de la tercera pota de comandament: la privatització. La privatització dels espais públics, de l’activitat pública, dels serveis públics, són el gran paradigma neoliberal. Ara, en plena multicrisi galopant, aquest paradigma s’ha tornat obsessió, com si realment la història s’acabés. Política de terra cremada, res públic.
