Religions laiques

El cas de la possible ampliació de l'aeroport del Prat, que ha acabat com ha acabat, mereix alguna reflexió que vagi més enllà del cas concret. Com la majoria de coses que afecten aquest país nostre, el debat de fons era alhora imprescindible i impossible: estava contaminat per querelles partidistes de vol gallinaci. Qualsevol cosa que es digui en un sentit o en un altre serà percebuda per la gent que només té dos tuits de front com un atac a aquell partit o una defensa d'aquell altre. Tots sabem que moltes activitats –de fet, la immensa majoria– tenen un efecte en el medi ambient, però no podem renunciar a dur-les a terme. Resulta que els éssers humans no vam evolucionar adaptant-nos al medi, sinó transformant-lo. Un exemple: a diferència dels animals, a la gent que viu prop de l'Àrtic no els va sortir molt pèl al cos per protegir-se del fred, sinó que van aprendre a caçar per obtenir pells i, de passada, fer alguna menja substancial. Tot això no és anecdòtic: estem parlant d'una de les característiques constitutives de la humanitat. L'altra és la racionalitat, evidentment: ens recorda que si ens passem de la ratlla, ni pells, ni carn, ni res.

Per tant, la qüestió no és si hem de transformar el medi ambient o no –és impossible no fer-ho– sinó quins són els límits raonables d'aquesta activitat transformadora. Tot això és menys senzill del que sembla. Les carxofes del Prat són tan pròpies o tan impròpies de la zona com les patates o els tomàquets que van venir d'Amèrica fa –en termes històrics– quatre dies. Aquí tot belluga. El delta del Llobregat i, sobretot, el de l'Ebre, són el resultat de la desforestació del curs alt del riu, que és la que aportava sediments quan no hi havia pantans. Per tant la "destrucció" –per emprar el registre oficial, tan dramàtic i sobreactuat– és la norma, no l'excepció. L'interessant, però, és la possibilitat de decidir democràticament si en aquell punt concret es fa una cosa o bé se'n fa una altra. Hi ha persones que consideren que el que quedaria afectat és prou valuós per deixar-ho com està, i hi ha persones, en canvi, que creuen prioritària una ampliació d'aquella infraestructura, amb les inevitables conseqüències que això tindria.

Fixem-nos que quan ens referim a un altre tipus de qüestions –de fet, a la majoria– el personal no s'esquinça la túnica ni planteja les coses d'una manera tan maximalista. Per què? Segurament perquè aquí no confrontem programes polítics sinó els dogmes d'una vella religió laica que declina –la del progrés tècnic sacralitzat– amb els d'una nova fe que emergeix, la de la "sostenibilitat". No m'estic referint a l'ecologia científica, per descomptat, sinó a un conjunt de creences que té fins i tot el seu propi santoral i que avui és un dels pilars de la mentalitat popular mainstream. Quan Auguste Comte va teoritzar al segle XIX la religió positivista, que no era res més que una sublimació romàntica de la idea de progrés, va partir d'una visió de la natura que té ben poc a veure amb la nostra. Pensar que aquella visió era errònia i dolenta (en un sentit moral) i que la nostra és la vertadera i la bona (en un sentit igualment moral) és substituir una creença mística per una altra.

Mentre el debat es basi en la fraseologia de la sostenibilitat, que avui és la que utilitza la pràctica totalitat de la publicitat comercial per vendre qualsevol cosa, no arribarem a cap consens. Aquests calçotets, o aquest refresc, o aquell iogurt, són bons “per a vostè i per al planeta", diuen. Ja no parlen del producte, sinó de si l’envàs és de plàstic o de cartró reciclat... En la mesura que el màrqueting polític equipara els mètodes de venda d’unes sabates amb la comunicació d’un projecte social, assumir la mentalitat mainstream per adular el personal i aixecar-li la camisa amb més facilitat ha esdevingut gairebé inevitable. I mentre l'única rèplica a aquesta fraseologia provingui de la vella i destructiva religió vuitcentista del progrés infinit, la de l'acer i el formigó com a agents redemptors de la humanitat, tampoc anirem bé. L'assumpte, doncs, continua ancorat en aquesta mena de qüestions teològiques basades en els seus respectius dogmes de fe. És impossible discutir res raonablement.

Els debats parlamentaris haurien de ser aliens a aquesta dialèctica rudimentària i oportunista. No em cansaré de repetir-ho: ens cal una mica més de flegma, de distància i fins i tot de fredor (si volen hi poden afegir la paraula elegància). Deixin, doncs, de banda les demandes contradictòries de les xarxes, amics polítics, perquè ni tan sols els serviran per guanyar les eleccions.