Realitats tossudes

Diuen els estudiosos de Reuters que analitzen el comportament dels lectors dels mitjans de comunicació que detecten un cansament creixent dels ciutadans a l’hora d’informar-se. El lector pot pensar que no cal anar a buscar els experts universitaris per detectar l’esgotament i que l’aversió a les males notícies l’experimentem tots al nostre entorn. Sentim cansament de veure i llegir males notícies de manera constant, i no per superficialitat o indiferència sinó per la necessitat de protegir-nos una mica de la gravetat de l’entorn i potser dirigir la mirada a l’exili interior després de molts anys de dificultats i tensions acumulades. Arriscant-nos a continuar parlant d’allò que no és simpàtic, però que creiem que és important, a l’ARA pensem que el periodisme constructiu és el que millora les bones pràctiques polítiques i que una societat millor necessita més transparència i canvis resultants de la denúncia de l’abús del poder. D’això ha anat la setmana, de publicar pràctiques d’abús de poder allà on hauria de ser exemplar.

Aquesta setmana hem publicat algunes notícies d’aquelles que no ve de gust titular a tota portada perquè desprestigien la cosa pública. Notícies incòmodes, i no només pels fets que denunciem sinó per les traves que ens posen als periodistes per treure’n l’entrellat.

Dilluns titulàvem: “El Parlament s’ha gastat 3,9 milions en premis de jubilació”. És un privilegi més, que se sumava a les llicències per edat que es van reformar el 2022. Es tracta d’un extra d’uns cent mil euros per cap que han cobrat 10 funcionaris amb la seva jubilació. Un any de sou com a premi que es justifica formalment per la dedicació i la manca de mobilitat. La informació no acaba en els premis sinó que continua amb el fet que la mesa parlamentària de la presidència Benach va inflar les indemnitzacions als seus propis membres. ¿A qui més i amb quin criteri? Doncs costa d’establir per l’opacitat de la cambra.

La informació de Núria Orriols s’ha publicat, també aquest cop, malgrat els elements. L’experiència de l’ARA és que la llei de transparència es retorça massa sovint per salvaguardar l’opacitat de determinades pràctiques parlamentàries. Incomprensiblement, el Parlament es considera ell mateix una excepció a l’hora de publicar els noms i les retribucions dels alts càrrecs, i es protegeix en el silenci en comptes d’autoexigir-se una conducta exemplar.

Un estat irreformable

La setmana acaba amb una nova decisió que reforça la idea que Espanya és irreformable i que el poder de l’Estat està infiltrat d’una capa de quitrà reaccionària que arriba a totes les estructures d’aquest poder.

Aquest cop ha sigut la Fiscalia la que ha ignorat les reformes del Codi Penal per demanar una pena desproporcionada i venjativa per a Josep Maria Jové i Lluís Salvadó. Llarena, Marchena i ara la Fiscalia menyspreen les reformes polítiques deixant clar que són ells els que decideixen quin és l’esperit legislatiu sigui quina sigui la decisió de la majoria parlamentària que representa la voluntat popular.

Si tornen a entrar polítics i ciutadans independentistes a la presó pels fets de l’1-O no hi haurà un daltabaix perquè la societat no està al nivell de mobilització de l’any 2017, però la ciutadania en prendrà bona nota. És qüestió de temps.

No serà una bona notícia per al govern espanyol, encara que el PSOE pensi que així demostra al PP que la reforma no garantia la protecció dels independentistes.

L’equilibri amb Catalunya continuarà sent inestable, i que l’independentisme estigui desmobilitzat i dividit no significa que hagi desaparegut. Concentrada en la gestió, ERC no pot desatendre els resultats de l’estratègia del pragmatisme i nous empresonaments compliquen la seva política. L’Estat profund sempre ha tendit a humiliar i menystenir els pragmàtics. Seria una ingenuïtat que el govern de Sánchez cregués que nous empresonaments són una bona notícia per gestionar les eleccions a Espanya. A finals d’any no podran governar en solitari en cas que guanyin les eleccions i en cas que els socis de Podem no hagin rebentat. Potser alguns independentistes comencen a pensar ja que una victòria del PP i Vox els donaria una nova embranzida. Potser els partidaris del com pitjor millor tornen a tenir arguments Marca Espanya.

La cultura refugi

La setmana ens ha donat refugi en la cultura. Un Macbeth que val la pena escoltar i mirar, una gran escultura a la Pedrera i una conversa. Converso amb Jordi Balló, que va muntar algunes de les millors exposicions que ha fet el CCCB, com la meravella dedicada a Pasolini, i avui mostra la UPF, on és professor, amb una espurna als ulls. Ens parla de “resistència, utopia i pragmatisme”. Amén, Balló.