OPINIÓ

La raó dialèctica

Avança el Judici (en majúscula) i deixa darrere seu un regueró de qüestions de fons que la democràcia espanyola no acaba de tenir resoltes. M’atreviria a qualificar-les d’existencials. La majoria pivoten sobre l’equilibri entre els principis de legitimitat i legalitat democràtiques que esmentava en la meva darrera col·laboració en aquest diari. Entenent la legitimitat democràtica com la manifestació d’un flux, significatiu i persistent en el temps, d’una expressió social i la legalitat com el resultat d’una voluntat representada. En una relació dialèctica entre aquestes dues realitats la segona seria la negació de la primera pel que fa a la creació d’un nou ordre de coses.

La sentència, com és lògic, no resoldrà cap dels problemes plantejats. No obstant això, haurà d’interpretar la correlació dels fets que s’estan jutjant i situar-los en el relat d’aquesta “raó dialèctica” que està en debat. En aquest sentit, sens dubte, existirà un abans i un després del judici. Esperem que la seva gran aportació sigui situar la solució dels problemes en el terreny de la política, d’on no hauria d’haver sortit mai, amb un cos doctrinari més ric i amb arguments clars que puguin ser d’ajuda en un debat social més ampli fora del tribunals.

Un dels primers dies de judici, el fiscal que interrogava un dels acusats no podia entendre com una mateixa persona podia ser, a la vegada, conseller del govern que plantejava el referèndum i responsable polític del cos de Mossos d’Esquadra que havien de complir les ordres judicials que manaven impedir-lo. Un exercici interessant que em fa fer recordar de seguida un conte de Tolstoi, en el qual un vell savi es dirigeix al rei assiri Asarhaddon, entossudit a matar el seu anèmic rei Lailie, dient-li: “Lailie i tu sou la mateixa persona”, invocant la inconveniència de resoldre els conflictes per la força.

Ara que s’ha entrat en una fase en què tot l’esforç de l’acusació s’està centrant en els Mossos d’Esquadra com a presumpte, i potencial, braç armat de la rebel·lió, per ventura, al fiscal li convindria llegir Tolstoi abans de fer avançar la causa per un camí en el qual tots prendran mal. Però, al marge de la seva intenció final, que sembla que és la que acab d’expressar, la fiscalia ens torna a col·locar davant una tessitura interessant per resoldre i que no és altra que il·luminar en la subtil frontera entre l’eficàcia i la convivència. Seguint l’argumentació bipolar, per ventura maquiavèl·lica, de la fiscalia, la convivència cauria en el camp de legitimitat i l’eficàcia en el de la legalitat. En aquest cas, la tasca del tribunal serà molt semblant a la del vell savi de Tolstoi.

Les primeres testificals han conduït a poder contemplar una terrible paradoxa. Els màxims responsables del govern de l’Estat, en plena economia de la veritat, s’han situat en la franja del “no sap, no contesta”. Mentre, qui ha entrat en el detall de les qüestions han estat els responsables directes dels operatius sobre el terreny, delegats del govern i comandaments policials. Ha succeït, com era d’esperar, si les explicacions es deixaven en mans del cossos armats, que el relat principal es convertiria en una història bèl·lica. Aquesta suplantació de papers ha produït l’efecte contrari del que potser es buscava; no ha disminuït la càrrega política del judici i ans, al contrari, l’augmentada. Entre d’altres coses, perquè ningú pot al·ludir en el seu argumentari l’existència de la mobilització persistent d’una ingent quantitat de ciutadans que volen expressar la seva opinió a través del vot.

Els defensors de l’eficàcia a ultrança saben que l’única manera que tenien d’impedir la celebració de l’1-O era que no apareguessin les urnes, ni les paperetes. No va ser així. És un gran fracàs que no reconeixeran mai. Però, malmesa l’eficàcia real, apareix en el judici un succedani per impedir la votació sobre el terreny el mateix dia d’autos. El resultat tampoc no va ser satisfactori, però serveix per alimentar un relat sobre una suposada violència per part de la gent. Això, un cop més, fa aflorar una altra qüestió de fons que cal resoldre: la naturalesa dels cossos seguretat. “Braç robust”, com afirmava un dels comandaments que testimoniaven, al servei del govern que, sigui com sigui, ha d’evitar la celebració de la votació, de la qual el Tribunal Constitucional ja havia invalidat els seus efectes, o reflex de la societat a la qual serveix amb l’obligació de prioritzar convivència pacífica per sobre de qualsevol altra circumstància? Ja ho diran.

Li molesta el fum de la meva cigarreta?, li va preguntar Dante Fachin al policia que estava a la porta de la Vicepresidència de la Generalitat el dia 20-S. Em qued amb això com millor descripció feta davant el tribunal de la suposada tumultuària i violenta actitud ciutadana que la fiscalia continua buscant.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF