Quedau-vos on sou

Dia 27 de maig milions de persones d’arreu del món ens vàrem congregar –no totes a la mateixa sala, és clar– al voltant del televisor per gaudir de l’emissió de Friends: the reunion, l’esperat retrobament de Joey, Chandler, Monica, Rachel, Ross i Phoebe. El planeta es va dividir –per no perdre el costum– en dos grans grups: els que haurien preferit que HBO s’arrisqués amb un episodi de ficció i els que varen (vàrem) agrair que la fórmula escollida fos la que finalment es va posar en pràctica, és a dir, una reunió emotiva i entretinguda –més aviat convencional, també, tot s’ha de dir– en què els sis intèrprets de la mítica sèrie varen interactuar, no només entre ells, sinó també amb les versions d’ells mateixos que varen quedar congelades a la sèrie i que els espectadors vàrem fer una mica nostres. Friends: the reunion és un caramel d’abast transgeneracional; així ho constaten les edats ben diverses de les persones famoses i anònimes que participen en l’homenatge d’alguna manera.

Em vaig entestar a visionar la proposta des del sentimentalisme i l’emotivitat més purs, sense donar-li moltes més voltes; amb una predisposició exageradament bàsica i infantil a passar-m’ho bé i a plorar una mica i a riure molt i, en definitiva, a sentir nostàlgia d’unes vivències de jove novaiorquès dels noranta que, per edat i per lloc de naixement, no he viscut en primera persona, sinó a través de sis versions extraordinàriament divertides i naturalment idealitzades.

Friends: the reunion serveix de metàfora de moltes coses, de la mateixa manera que el debat entre els qui volien un nou episodi i els qui preferien que la sèrie romangués intacta deriva en reflexions que ens ajuden a revisar els mecanismes de la nostra memòria emocional. Al capdavall, i si ens posem honestos, a l’elenc de Friends li demanem, si fa no fa, el mateix que exigim a aquell amor d’estiu tan màgic; a l’encontre cinematogràfic amb algú que sabíem que no tornaríem a veure mai més; als companys i les companyes d’aventures infantils, que com a bons infants eterns no haurien de tenir mai canes; a les renúncies sentimentals que varen acabar-se just a temps d’evitar cap prova del cotó; als records sublimats per una memòria que a vegades té el bon gust de desdibuixar-se; als llibres que ens varen marcar i a les pel·lícules que ens varen fer somiar i sobretot, sobretot, a les altres versions de nosaltres mateixos que un dia vàrem ser. El que els demanem és: per favor, quedau-vos on sou.

Manel té una estrofa preciosa que diu “[...] que la vida que ens hem perdut simplement no existeix”; i quan alguna cosa no ha existit, sempre podem imaginar-la. Potser això explica per què alguns fans de la sèrie no volem saber quines vides han tingut els personatges de Friends: perquè mai no estarien a l’alçada de les expectatives, de la vida que els hem imaginat. Em va passar una cosa semblant amb la trilogia de Richard Linklater (espòilers a la vista) Before sunrise, Before sunset i Before midnight. De les tres pel·lícules, la primera és la que he vist més vegades, perquè la vaig descobrir als dotze anys i vaig pensar que la vida havia de ser això, que per favor la vida fos això, estranys en un tren, però sense la negror de Patricia Highsmith ni d’Alfred Hitchcock. La segona és la meva preferida per raons òbvies: en primer lloc, està ambientada a París, que és la ciutat més meravellosa del món; en segon lloc, perquè si a Viena en Jesse i na Celine s’hi troben per accident, a París s’hi queden per convicció.

La tercera reconec que quan la vaig veure al cinema, a punt de fer els vint anys, em va deixar un regust molt agredolç. Per què? No ho sé, o vaja, no n’estic segura. Tal vegada fou perquè aleshores jo ni tan sols tenia encara l’edat que Celine i Jesse representen a Before sunrise, i perquè, encara que la meva part cinèfila volia reconèixer Before midnight com una pel·lícula completíssima i molt bona, la part romàntica, tendra i naïf s’hauria estimat més la incertesa envers el futur dels protagonistes en comptes de ser testimoni d’un desgast tan prematur i evident, amb tot just quaranta-un anys, en una parella que divuit i nou anys enrere personificava tantes coses que volia per a mi.

Quan vaig saber que hi hauria un retrobament de l’elenc de Friends, vaig témer que fos un episodi estàndard i que m’envaís una sensació semblant a la que vaig experimentar amb la trilogia de Linklater. Perquè al final tornem grans i aprenem com és la vida i gaudim dels retrats versemblants de la incomunicació, la frustració, la resignació, la insatisfacció i els conflictes vitals de la vida adulta a la ficció. Però també he de confessar que, de tant en tant, m’agrada estar segura que hi ha algunes històries que es mantenen al marge d’aquests peatges, com si fossin víctimes d’un encantador i inofensiu peterpanisme seriòfil. I Friends, per a mi, ja és això. Afortunadament.