Allà on públic i privat es confonen
El debat sobre la privacitat i la seva protecció torna a ser al centre de moltes de les actuals preocupacions socials. Tant si parlem de la protecció de dades personals com si pensem en el funcionament dels algorismes que governen els usos de les xarxes socials, la qüestió de què entenem per privat és fonamental. També, esclar, és una qüestió recurrent en tots els conflictes entre la llibertat d’expressió pública i el dret a la intimitat privada. I ara mateix forma part de les discussions sobre si vacunar-se cau en l’esfera privada i se situa en l’espai de llibertat personal, o si pertany a l’esfera pública i ha de ser obligatori en defensa el bé col·lectiu.
En tots aquests casos, entre més, hi solen predominar les consideracions jurídiques. Però les lleis mostren una enorme dificultat per resoldre debats socials que són conseqüència de noves complexitats per a les quals els corpus legislatius no han estat pensats i a les quals són lents de respondre. A més, les concepcions d’allò que és privat i d’allò que és públic, de tot el que s’hi relaciona –la intimitat, l’anonimat, el secret...–, i de quins són els seus límits i significacions, estan sotmesos a una extraordinària variabilitat històrica que, a més, avui dia s’ha vist accelerada com mai.
Per totes aquestes raons és convenient aproximar-se al debat sobre la privacitat també des d’una perspectiva sociològica. Fonamentalment, perquè solem recórrer a uns termes antics que fan referència a models socials totalment desbordats per les noves formes d’interacció social. Així, l’esquema que havia prevalgut fins a finals del segle XX, i que considerava l'espai privat com un espai de llibertat que protegia la sacralitat del jo, i l’espai públic com un espai de coerció que garantia el bé comú, des del meu punt de vista, ha quedat obsolet. Caldria retornar als clàssics –Simmel, Goffman o el mateix Sennet– per entendre no tan sols com s’han redefinit aquests dos tradicionals espais, sinó per considerar si no caldria ser prou agosarats per definir les noves esferes de relació que transcendeixen les dues anteriors.
En aquestes línies no puc anar més enllà d’anticipar un parell de les moltes preguntes que caldria intentar respondre amb estudi i extensió. Per exemple: fins a quin punt els algorismes que gestionen de manera anònima la nostra informació a les xarxes socials podem dir que realment envaeixen la nostra vida privada? És a dir, ¿com n’hem de dir d’aquesta relació paradoxal d’uns artefactes que, a través de màquines impersonals, “ens coneixen sense saber qui som”? O bé, ¿com hauríem d’interpretar l’aparent contradicció entre l’exhibicionisme a què conviden les xarxes socials i la hipersensibilitat per protegir la intimitat? ¿No pot ser que hagi aparegut un nou tipus d’espai –encara sense nom– en què allò que es mostra és un nou tipus de mentida social, és a dir, una simulació conscientment fictícia del privat que no pretén desvelar el que és íntim sinó precisament dissimular-lo per mantenir-ne el secret i, en definitiva, per escapar d’allò que Sennet en diu "la tirania de la intimitat"?
En una obra remarcable del sociòleg Lluís Flaquer titulada De la vida privada (1982) –i del tot pertinent per al que plantejo en aquest article–, l’autor introdueix la seva investigació amb una referència a El malcontent (1919), de Joaquim Ruyra. Ruyra presenta un pagès, Jeroni Baltrons, a qui sant Jaume li concedeix el desig de poder llegir el pensament dels altres, per bé que el seu també queda desvelat. Aviat s’adonarà del drama d’una vida social sense secrets, i quan li és concedit de tornar a la normalitat comprèn “com és una misericòrdia que Déu hagi dotat d’una opacitat impenetrable els atuells que contenen l’esperit humà”. Vet aquí la gran qüestió: ¿fins a quin punt encara volem o podem mantenir l’opacitat de l’esperit humà per garantir-ne la llibertat? I, obsedits en fer-ho tot transparent, ¿encara és en el secret que hi ha la llibertat?
