Tenim un problema gros
El cartell tan enorme com despietat de l’extrema dreta al Metro de Madrid en què assenyalen un col·lectiu vulnerable i a protegir per part de les administracions com són els menors estrangers no acompanyats, en tant que menors, i en contraposició a una àvia que cobra una pensió baixíssima, no és una pràctica nova en el dia a dia de Vox i el seu entorn. En els anys 30 del segle passat el nazisme feia servir una propaganda molt similar en què contraposava el cost d’una persona discapacitada al de mantenir tota una família blanca, de raça superior.
Els d’Abascal potser han aconseguit el que volien, que no és altra cosa que tornar a atreure l’atenció dels mitjans i de la resta de partits, alguns dels quals fins i tot s’han atrevit a denunciar-los davant la justícia, juntament amb la Fiscalia, que ha obert diligències per veure si seríem davant un delicte d’odi, que és més que evident. A tot això, convé recordar que una simple Junta Electoral va inhabilitar tot un president de la Generalitat per penjar una simple pancarta en solidaritat amb els presos polítics. Veurem què passa en aquesta ocasió, i si seran diligents no sols a l’hora de retirar aquest i altres elements de la campanya, sinó de sancionar un partit que no es talla un pèl a l’hora de legitimar l’odi des del privilegi de la tribuna pública. A més, hi ha antecedents i reincidència: a finals del 2019, els de Vox posaren en el punt de mira de l’opinió pública un centre de menors d’Hortaleza, i poc després algú hi va llançar una granada (de l’exèrcit, per cert) al pati, amb la fortuna que no va explotar. I no passa res.
Aquesta mateixa setmana, han passat sense pena ni glòria dues notícies sobre operacions policials de desmantellament de grups armats, un a les Canàries, que fabricava armes de foc amb impressores 3D, i un altre a Madrid, vinculats ambdós a organitzacions neofeixistes. No hauria de ser una notícia de crònica negra, sinó de política, atès que a més de ser organitzacions polítiques, en el segon cas eren els mateixos que uns dies abans s’havien encarat amb Pablo Iglesias al municipi de Coslada, amb la majoria de mitjans capitalins rient la gràcia als “joves radicals”. Convendria recordar que als Estats Units, el 2020, més del 70% dels atemptats terroristes han estat perpetrats per grups d’ideologia supremacista, però podem seguir mirant cap a un altre costat.
A mi tot això em fa vertadera por, sobretot davant la tebior del Ministeri de l’Interior –tan diligent amb altres coses de casa–, els pronunciaments encoberts de militars o la xuleria de bona part dels sindicats policials. I el que és pitjor, per la normalització de les proclames d’odi de la mà dels mitjans. No obstant això, fixau-vos que justament qui fa servir l’estratègia de la por són ells. Als d’Abascal sembla que els hagin patrocinat els de Securitas Direct o els paramilitars de Desokupa, amb el lema de campanya que han triat: “Protege Madrid”. Protegir Madrid de qui? Dels rojos? Dels subsidis o ajudes a les persones que ho necessiten, als que volen una “paguita” com ells mateixos diuen? Dels sanitaris que defensen la sanitat pública? De les víctimes del franquisme? De les feministes que amenacen la seva masculinitat fràgil?
No és casual el to securitari dels discursos de l’extrema dreta. Ens equivocam quan els menyspream en el sentit que el seu és un missatge buit, ximple, només apte per a persones ignorants. Es tracta de missatges de laboratori, experimentats abans als Estats Units, Brasil o Polònia, pensats per arribar a molta gent. La incertesa genera inseguretat i por, i aquesta l’aprofiten igual els de Securitas Direct (no em costa gaire imaginar els comercials de l’empresa convencent els meus veïns que es posin una alarma perquè hi ha molts immigrants al barri, de fet la publicitat que posen a tots els canals va per aquí) com els de VOX, amb molta moral nacionalcatòlica però zero escrúpols. Aquesta inseguretat, que és a la vegada vital i material, s’ha anat colpint crisi rere crisi, fins al punt que hem arribat a considerar un mileurista (que fins a l’anterior crisi era la imatge de la precarietat) com un privilegiat. Una incertesa que no és fruit “dels temps que ens ha tocat viure”, sinó del capitalisme més salvatge i oligàrquic, el mateix que hi ha darrere l’operació de la superlliga de les injustícies, que sí que ha ocupat de forma proporcional al dineral que representa aquesta operació especulativa les portades dels mitjans i els temps d’informatius i tertúlies. Mai veureu ni l’extrema dreta ni la moderada esquerra qüestionar els interessos de Florentino Pérez.
Tenim un problema gros que és el feixisme i el seu verí fragmentador de la convivència social. I una amenaça que no és cap col·lectiu vulnerable, sinó el seu salt al govern de Madrid de la mà del PP. Facem tot el possible perquè no passin.
David Abril és professor de la UIB
