Presentació de William Faulkner (1934)

Article de Ramon Esquerra (Barcelona, 1909-Front de l’Ebre, 1938) publicat avui fa 90 anys a El Matí (20-III-1934). És la primera recepció a Catalunya de l’obra del nord-americà William Faulkner (New Albany, 1897-Byhalia, 1962) facilitada per un jove Ramon Esquerra que excel·lia aquí com el crític més expert en novel·la estrangera contemporània i en el comparatisme entre narrativa, cinema i societat. Enguany s’escau el 75è aniversari de la concessió a Faulkner del Nobel de Literatura. Professor brillant en el mitificat Institut-Escola de la Generalitat republicana, la vida del malaguanyat Esquerra és una de les moltes que es van perdre en l’heroisme d’unes trinxeres que asseguraven la sortida d’altres cap a l’exili.  

Una de les darreres revelacions de la fecunda novel·lística anglosaxona és William Faulkner, americà del Mississipí, de 37 anys, autor de diversos llibres i, entre aquests, de Sanctuary, novel·la escrita el 1931. D’aquest llibre, André Malraux, que ha prologat l’edició francesa, n’ha dit que era “la intrusió de la tragèdia grega en la novel·la policíaca”. El judici, en un sentit, és exacte. Sanctuary s’emparenta amb la tragèdia grega per l’ambient de terror, de fatalitat, que plana constantment sobre la novel·la. Amb la novel·la policíaca, pels seus personatges: gàngsters i altra gent d’aquest món tèrbol dels fora de la llei. La novel·la és una obra cent per cent americana, complement de les de Sinclair Lewis, Theodor Dreiser, John Dos Passos i Sherwood Anderson. Mentre aquests autors ens han presentat l’Amèrica de la superfície, dels homes de negocis, del treballador del camp, dels habitants de les grans ciutats, Faulkner ens mostra l’Amèrica dels baixos fons socials. Novel·la de gàngsters, ens mostra l’espectre brutal i repugnant de l’underworld americà que els films i la literatura detectivesca ens havien silenciat, i del qual sovint solament en coneixíem l’aspecte exterior, dinàmic -la lluita, el contraban, l’assassinat-, però n’ignoràvem la baixesa de la vida de cada dia i els seus apetits i sentiments. En Sanctuary ens apareixen ben cruament. No hi manquen assassinats, violacions, ni linxaments, i l’estil peculiar de Faulkner no fa sinó fer més punyent i sarcàstica la narració. L’anècdota és banal: uns quants fets diversos muntats en sèrie. El que hi ha de veritablement interessant -a part el món, ben poc exemplar, certament, que pinta amb cruesa absoluta- és l’estil de l’autor i el seu art de combinar els elements de la novel·la en forma tal que poques vegades s’ha aconseguit en una novel·la moderna crear un ambient tan repugnant i terrorífic com en aquesta. Els personatges ja de per si no són per a entusiasmar ningú. Faulkner arriba a provocar la mateixa sensació d’angúnia i de malestar que podrien provocar en el seu lector la presència i el tracte amb criminals autèntics. Els fets de la novel·la adquireixen una intensitat tal que el lector es troba totalment submergit sota la quantitat d’horrors que conté l’obra. “Tot resulta en Faulkner tenebrós, sinistre, terrorífic”, ha dit Antonio Marichalar en el pròleg de la traducció castellana. És la millor síntesi que es pot fer d’aquest llibre. Essent així, ¿com és possible, pot dir-se, que Arnold Bennet hagi dit, de Faulkner, que és l’home del futur (“Faulkner is the coming man”)? La resposta es troba en les condicions de suggeridor de sensacions, d’un clima que arriba a absorbir el lector. L’estil de Faulkner, cinematogràfic com el de tots els autors americans, amb canvis de plans i totes les transposicions de la tècnica del cinema a la literatura, reïx a meravella per a suggerir i donar intensitat dramàtica als temes, ja de per si melodramàtics. La manca de “literatura”, l’exposició dels fets de manera crua, esquemàtica, gairebé a la manera dels fets diversos dels diaris americans, contribueixen a donar a la novel·la un regust de document que fa més intens encara, i més vivent, tot el que hi succeeix.