La ciència requereix recursos, talent, generositat i feina d'equip

Els Nobels científics d'aquest any han posant en evidència la contradicció de premiar figures individuals per troballes col·lectives 

La pandèmia actual ha aconseguit que gent que abans no en volia saber res, de ciència, estigui pendent dels articles que publiquen Nature, Science o altres revistes especialitzades. Ara tothom és conscient de com és d'important la feina que fan els científics per entendre el virus i buscar la manera de controlar-lo. I també ha quedat clar que en aquest procés hi intervé molta gent que aporta el seu gra de sorra des d'especialitats i procedències molt diverses. Hi poden col·laborar perquè tots fan servir el mateix mètode, que entre d'altres coses exigeix que es puguin reproduir, verificar o refutar el resultats obtinguts, que es fan públics i són validats per la comunitat científica. Aquesta última passa, però, alguns cops s'està obviant a causa de l'emergència del covid-19, de manera que es divulguen els resultats d'estudis que encara no estan prou comprovats. La pressa és comprensible, però cal també evitar falses expectatives. 

La situació és excepcional, però demostra un cop més la necessitat d'invertir recursos en tots els camps de la recerca científica. Els avenços que s'han aconseguit fins ara han estat possibles perquè parteixen de recerques anteriors en què s'ha invertit molt temps, diners i talent. I els últims premis Nobel científics en són una bona prova. El de medicina, en aquest sentit, és exemplar, perquè s'ha atorgat a tres científics que han aconseguit, cada un treballant en la seva àrea, que l'hepatitis C sigui coneguda i identificada com una malaltia específica (Harvey Alter), hi hagi tests diagnòstics per detectar aquest virus (Michael Houghton) i hi hagi medicaments antivirals per combatre'l (Charles Rice). El primer pas és dels anys vuitanta i el tractament que ha permès evitar unes 400.000 morts a l'any per aquesta malaltia és del 2015. I la recerca s’ha fet en un centre públic, una empresa privada i una universitat.

Una mica el mateix passa amb el premi de química, que ha recaigut merescudament en l’eina d’edició genètica CRISPR-Cas-9, les “tisores de la vida”, que permeten retallar i enganxar fragments de gens de manera fàcil, ràpida i econòmica. Aquí, però, els Nobel han centrat el mèrit en Jennifer Doudna i Emmanuelle Charpentier, que sens dubte el mereixen, però han deixat de banda altres científics que també han contribuït a fer possible aquesta tècnica, com l’alacantí Francis Mojica, el primer que va identificar aquest mecanisme en uns bacteris i li va donar el nom de CRISPR. Més enllà de la polèmica concreta en aquest cas, el que indica tot plegat és la dificultat que hi ha actualment per individualitzar els avenços científics. Com explica molt bé Toni Pou en la seva anàlisi de l’especial sobre els Nobel del suplement Ciència d’aquest dissabte, aquesta manera d’entendre l’autoria no té gaire sentit en la recerca d’avui, que és col·lectiva i requereix equips molts amplis. I és un avís per a la societat i els polítics perquè entenguin la importància del conjunt. El científic és un ecosistema en què tots són importants perquè és una cadena que greixen el talent, els recursos i la generositat intel·lectual.

EDICIÓ PAPER 17/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF