OPINIÓ

418 ppm

El ppm del títol vol dir parts per milió i és una unitat amb què es mesura la concentració d’una substància. En aquest cas es refereix, com alguns lectors ja han imaginat, a la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera. La xifra, el 418, és la del nou rècord històric que es va assolir a començament d’aquest mes de maig, d’acord amb les medicions de l’observatori de Mauna Loa (Hawaii), usualment utilitzat com a referència global. És a dir: en temps de pandèmia, en aquests mesos d’aigües cristal·lines i natura que recupera el seu espai, continua l’acumulació de gasos d’efecte hivernacle.

La xifra de concentració atmosfèrica de CO2 deu ser l’indicador simple amb què millor se sintetitza l’avanç del planeta cap al col·lapse ambiental. Hi ha molts més indicadors ambientals, naturalment, i també hi ha gasos d’efecte hivernacle a part del CO2, però aquesta dada, amb la seva progressió imparable, il·lustra bé el nostre rumb cap a la destrucció. És un indicador que hauria de començar a aparèixer cada dia als informatius, afegint-hi sempre l’augment respecte d’un any enrere, que és el que mostra que, més enllà de les oscil·lacions diàries, la direcció és de pujada descontrolada. Per fer-vos una idea: 250 ppm és el nivell de la societat preindustrial, i 350 ppm és el nivell que hi havia cap a l’any 1990 i també el que es considera que hauríem d’assolir per garantir un planeta habitable. I el nivell d’aquest mes de maig ja el sabeu: 418. Aplanar aquesta corba hauria de ser el gran objectiu de la comunitat humana per als anys que venen. Millor dit: la corba de les ppm de CO2 ha de ser doblegada i enviada en direcció descendent.

Que s’acumuli CO2 a l’atmosfera vol dir que les temperatures pugen. També acaben de sortir informacions segons les quals aquest hivern passat ha estat, amb diferència, el més càlid que ha patit Europa d’ençà que hi ha registres. L’hivern europeu ha estat 3,4 graus més càlid que la mitjana dels anys 1981-2010. A Hèlsinki la pujada ha estat de 6 graus. És un escenari de terror a mitjan termini que el terror immediat ens està tapant.

I arribam a la pregunta: però la crisi del coronavirus no hauria de fer que aquest escenari milloràs? Hi ha, d’entrada, la qüestió del diferent ritme que duen les emissions i l’acumulació de gasos, que explica que s’hagi arribat al rècord de les 418 ppm en plena recessió. És veritat, en qualsevol cas, que la crisi del coronavirus ha portat un descens important de les emissions. Han sortit moltes xifres. Una d’elles diu que a començament d’abril, en el moment més dur del confinament, les emissions globals eren un 17% inferiors a les d’un any abans: la major caiguda des de la Segona Guerra Mundial. Significa això una gran notícia per al clima? La resposta és que no, si a aquesta caiguda no la segueix un gran esforç de reducció. No podem saber quina serà la baixada per al conjunt de l’any 2020, però les estimacions la situen entorn del 5%. Sembla un descens important, però els científics de l’òrgan consultiu de Nacions Unides sobre canvi climàtic diuen que per garantir l’objectiu de mantenir l’ascens global de temperatures per davall dels 1,5 graus la reducció anual d’emissions hauria de ser del 7,6%. És a dir: en l’any de la brutal recessió del coronavirus, la nostra contribució a l’escalfament global tornarà a ser més alta del que hauria de ser si volem que el planeta sigui habitable. El repte és colossal.

Si miram les coses amb optimisme, podem dir que la crisi del coronavirus ens ha ensenyat que la barreja de mesures governamentals i de responsabilitat individual fa possibles els canvis dràstics i ràpids en les nostres pautes de comportament. A partir d’ara, haurem de canviar la idea de quedar més a casa i mantenir-nos a dos metres de distància per la de renunciar a menjar carn cada dia, agafar contínuament el cotxe i viatjar en avió de manera compulsiva. I, naturalment, haurem de canviar la idea de restriccions temporals per la de canvis permanents. I acompanyar-ho tot d’un programa gegantí de repartiment de tot: de renda, de recursos i de feina. I entendre, dit sia de passada, que no hi ha política local o regional bona fora d’aquest marc: ni la timidesa de Palma a l’hora de tornar la ciutat al vianant ni l’errada monumental del nostre decret autonòmic de llum verda al descontrol urbanístic són bones notícies.

La crisi del coronavirus també ens ha mostrat, per desgràcia i per si no ho sabíem, que els contextos de por i d’incertesa afavoreixen les pulsions més autoritàries i la defensa més reaccionària dels privilegis. Durant aquest període de privació, els rics s’han fet més rics i els feixistes han trobat un ambient adequat per fer-se sentir. El repte de tot plegat, com deia fa un moment, és colossal. No afrontar-lo no sembla l’opció més raonable.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF