SociòlegTé tota la raó del món, el senyor Casado, quan diu que a Santiago Abascal el tir li ha sortit per la culata. Amb la moció de censura es volia postular com a líder de l’oposició i s’ha convertit en el bufó del Congrés. El gallet que abusa dels altres perquè es pensa que fa por, fins que un dia rep tres galtades i veu que ningú el compadeix; més encara, que tothom se'n fot d'ell i les seves amenaces. Aquest dijous en rebé un parell mallorquí, i no foren precisament dels representants dels partits "socialcomunistes", sinó de la dreta que fins fa poques hores tenia segrestada. Volia liquidar el senyor Casado i el resultat ha estat just el contrari.
Cap partit va donar suport a la fantasmada de Vox i un rere l’altre deixaren clar que confiar en Abascal com a president del govern era com nomenar un piròman per a gestionar el parc de bombers. Aitor Esteban el definí com el "no-candidat" i el va desmuntar en poc més d’un minut. Brillant, com de costum. Perquè com, si no, es pot definir un polític que, enmig d’una pandèmia i una crisi econòmica sense precedents, no aspira a res més que a muntar xous pel gust de ser el centre d’atenció?
Tothom sabia que la moció no tendria recorregut, però pocs aventuraven que marcaria un punt d’inflexió en la política. I és que tenia raó Jiménez Losantos quan deia que el PP era la "derechita cobarde acomplejada". Això sí, acomplexada davant una extrema dreta a la qual no s’atrevia a combatre com sí que fa Angela Merkel a Alemanya. Des de dijous, però, la cosa ha canviat. El PP ha decidit que no anirà més a remolc de Vox i que a partir d’ara seran ells qui marcaran el full de ruta de l’oposició.
El gir del Partir Popular ha estat inesperat per a molts, però sobretot per a un Santiago Abascal convençut que PP i Ciutadans hi votarien a favor per no quedar enrere. No va ser així i sort de la mascareta, perquè la cara que posava s’intuïa que era un poema. Noquejat, va tractar de contraatacar amenaçant de rompre pactes, però ell mateix era conscient de la derrota. Casado va fer la millor intervenció que ha fet mai al Congrés. Va abandonar la demagògia del passat per bastir un discurs ferm i creïble. Independentment de si hom està d’acord o no amb les seves idees, per primera vegada en molt de temps es visualitzà com l’autèntic cap de l’oposició.
El Partit Popular ha pres consciència que, mentre existeixi Vox, difícilment accedirà al govern d’Espanya. En conseqüència, el pànic ha arribat entre els cunyats de soberanos i banderetes, sabedors que sense el PP i Ciutadans no tenen cap possibilitat de governar, ni ara ni en el futur. El seu 'matonisme' ja no els funciona i, aïllats per tothom, tan sols els queda esperar que a poc a poc els seus votants es deixin endur per l’oportunisme i tornin a votar PP o Ciutadans.
A l’esquerra el gust és agredolç. No pocs han celebrat els darrers anys que existís Vox. Uns, perquè així es feia molt difícil que governés el PP; altres, perquè "per fi" el feixisme sortia de l’armari i es podia combatre. Reconec que mai he entès aquest darrer argument... Sempre he estat partidari que tothom surti de l’armari de la repressió sexual, però hi ha postulats ideològics que atempten contra la convivència dels ciutadans i les llibertats democràtiques; ja va bé que quedin tancadetes amb clau dins un canterano.
Airejar segons quines idees no ha millorat la qualitat democràtica de les institucions, ans al contrari. Ha convertit la política en un xou en què qui la deia més grossa tenia més ressò mediàtic i on l’extremisme posava en perill la convivència dels ciutadans. Això i la difusió de fake news que en boca de representants polítics adquirien certa credibilitat. Ho podem acceptar o no, però moltes de les idees reaccionàries de Vox han calat entre la ciutadania i la resta de partits com pluja fina. No és per casualitat. Veurem si continua la fermesa del PP en el futur i a poc a poc desapareix l'olor de naftalina.
