Postergar la guerra

Una de les conseqüències d’haver abusat del terme crisi des de començaments de la dècada del 1970 és que ara la paraula ja no vol dir res. La propera víctima d’aquest abús semàntic serà sens dubte emergència. En tot cas, la crisi que compromet –ara sí– l’existència de la Unió Europea ja és aquí, i és real. La seva magnitud és enorme, i un fet en aparença tan greu i insòlit com el Brexit s’ha transformat en pocs mesos en una anècdota sense importància. L’euro val ara el mateix que el dòlar, i la Unió es prepara per a una crisi energètica de més abast que la del 1973. La inflació fa preveure un nou afebliment de molts estrats de la població, inclosa la cada cop més insegura classe mitjana. Pel que fa als dos anys que portem de pandèmia –i a les seves conseqüències reals, que encara no s’han manifestat del tot– no cal ni fer-ne esment. Per descomptat, tot plegat té i continuarà tenint una traducció política previsible però alhora inquietant: ara ja no parlem només del populisme soft, circumstancialment absorbible pel sistema, sinó de la normalització parlamentària de l’extrema dreta pura i dura. Hi ha altres canvis que de ben segur tindran un efecte important en la mentalitat dels europeus, com el retorn quasi inevitable a l’energia nuclear i fins i tot al carbó. ¿Un parèntesi per poder passar l’hivern? Ja ho veurem, ja ho veurem... 

A banda del discurs que pugui articular la burocràcia de Brussel·les per amorosir una mica la situació, els ciutadans europeus notaran amb claredat que són més pobres, que viuen a prop d’un estat delinqüencial que roba el cereal d’un país que pretenia ingressar a la Unió i que el futur que els espera són ciutats saturades de gent gran amb una pensió insuficient (cosa que al seu torn implica acceptar, amb ganes o sense, un enorme flux migratori). La vella pregunta s’acabarà fent efectiva: com hem arribat fins aquí? Òbviament, cadascú esgrimirà la resposta que encaixi millor amb les seves conviccions ideològiques o fins i tot amb les seves expectatives personals. Sigui com sigui, la formulació d’aquesta pregunta és lícita i sembla inevitable. En alguns casos concrets ja ha tingut el seu efecte; els poso un exemple prou conegut. En poc temps, la figura política d’Angela Merkel ha passat de l’elogi ditiràmbic a una crítica que a poc a poc va pujant de to, fins i tot en el si del seu partit. En efecte, la situació energètica en què es troba Europa, no només Alemanya, deriva objectivament de dues decisions que ara constatem que anaven lligades i obeïen, sense que ho sabéssim, a una estratègia premeditada: l’aposta pel gas rus i l’abandonament de l’energia nuclear. Tot això ha passat, convé no oblidar-ho, abans que les energies renovables constituïssin una alternativa realista. Qualificar el resultat de potencialment catastròfic és quedar-se molt curt...

Les tribulacions no acaben pas aquí. Hi ha un tema que, per raons òbvies, costa de verbalitzar, però que tard o d’hora s’haurà de posar damunt la taula: la sensació d’estar postergant una confrontació bèl·lica que en les circumstàncies actuals sembla inevitable. Les simetries amb el que va passar immediatament abans de la Segona Guerra Mundial són inevitables. El que diré ara és pura especulació, perquè no disposo d’elements per fer una anàlisi més o menys plausible. Penso que Occident en general, no només l’OTAN, juga amb la idea de concedir a Putin l’est d’Ucraïna i Crimea justament per evitar la guerra. És la lògica de Neville Chamberlain, i tots sabem com va acabar. Putin n’és conscient, per descomptat, i això és el que li dona un gran avantatge, a banda de la quinta columna que aquí s’empassa dòcilment la seva propaganda. En canvi, l’amenaça d’una guerra nuclear, en què les restes obsolescents de l’antiga URSS tenen totes les de perdre, no se la creu ni per casualitat. 

Per a una persona mínimament decent, una guerra no hauria de representar només un dilema polític: la veritable disjuntiva té un rerefons moral. La guerra implica episodis horribles de dolor, destrucció, pèrdua de vides humanes. No és un càlcul com un altre, i per això la invasió d’Ucraïna i el posterior saqueig del seu gra –el Holodomor, l’Holocaust ucraïnès dels anys trenta del segle passat, va començar així– deixen clar que ja s’han vulnerat totes les regles. Una guerra es pot postergar per raons estratègiques i càlculs tàctics –perquè cal preparar-la, com ha fet Putin en els últims anys– o bé per conviccions profundes. Em sembla, però, que en aquests moments Occident no està fent ni una cosa ni l’altra.