Conflicte per la Llei de Contractes de Conreu (1934)

De l’article del diputat Nicolau d’Olwer (Barcelona, 1888-Mèxic, 1961) a Revista de Catalunya (VIII-IX-1934). Text datat a 22 de setembre de 1934. Quinze dies després el president Companys va perdre la paciència per l’escalada del nacionalisme espanyol contra l’autonomia catalana. Va proclamar l’Estat Català de la República Federal Espanyola. Ell i els seus consellers van ser condemnats. Amb el triomf electoral del Front Popular (febrer de 1936) van ser amnistiats.  

El conflicte de la Llei de Contractes de Conreu involucra dues qüestions. Una interior: contraposició d'interessos entre propietaris i conreadors. Una exterior: intent de restringir l'autonomia catalana. [...] No és una qüestió nacionalista catalana. Ho era a Irlanda i arreu on el camperol indígena conreava terres propietat d’estrangers. A Catalunya, no. Catalans són pagesos i propietaris. [...] Aquí no hi ha una classe latifundista oposada a una altra de petits arrendataris. [...] La qüestió del camp no és aquí una qüestió social. [...] No es tracta pas de donar drets sobre la terra als qui no n'hi tenen cap, sinó de fer un reajustament entre aquells que ja n'hi tenen. […] La Llei catalana de Contractes de Conreu facilita al pagès l'accés a la propietat de la terra que conrea, establint un procediment de revisió de contractes, limitant la terra que es pot prendre en arrendament. La nostra Llei tendeix a arrelar una pagesia de petits propietaris i a reduir, fins on sigui possible, l’assalariat agrícola. La seva característica, doncs, és contrària al col·lectivisme que apunta en les lleis agràries de la República: és d'un catalaníssim esperit "petitburgès". [...] La qüestió del camp no és una qüestió nacionalista, però sí una qüestió nacional: una qüestió entre catalans que ha d'ésser resolta a Catalunya. Mancaren a l'esperit català aquells que a les Constituents de la República s'oposaren a l'esmena, que jo vaig tenir l'honor de defensar, que sostreia de manera terminant a la ingerència de l'Estat la legislació sobre contractes de conreu a Catalunya. Hi han mancat, també, els qui, un cop aprovada la Llei catalana, han promogut la intervenció del Tribunal de Garanties Constitucionals. Esclatat el conflicte entre els òrgans centrals i el Parlament de Catalunya, la posició catalana era només una: al costat del poder autònom. [...] Defensàvem no pas un plet legal, sinó la sobirania del Parlament de Catalunya, essència de l’autonomia. No podíem tolerar que tretze senyors, adversaris palesos de l'Estatut i de l'autonomia, destruïssin, amb sentència inapel·lable, totes les nostres lleis. A la primera escomesa, Catalunya havia de redreçar-se. [...] La Constitució no preveu cap recurs contra una sentència del Tribunal de Garanties. [...] Contra aquest Tribunal (qui el suposarà infal·lible?) on trobarem una garantia? Enlloc. [...] Contra els errors del Tribunal de Garanties hem de garantir-nos nosaltres mateixos. És el que ha fet la Generalitat. És això revolucionari? És simplement vital. Un cas de legítima defensa. [...] Catalunya, al primer atac, li ha calgut respondre. [...] El moviment hauria pogut guanyar en amplitud, en espectacle i faramalla: manifestacions, crits, banderes, reunions, assemblees... (recordem la Solidaritat i les campanyes del 1917 i el 1919), però ¿no hauria perdut, en profunditat, en força, en decisió, és a dir, en eficàcia? [...] La posició catalana resta ben clara: fer complir la llei del Parlament de Catalunya, inexorablement [...]