Post-Procés. Postdiàleg?
Per què ERC ha estat la gran derrotada d’aquestes eleccions? Es tracta d’un vot de càstig contra el govern Aragonès? Sincerament, ho dubto. La gestió de la Generalitat desperta més indiferència que no pas malestar. ¿És, doncs, una censura massiva a l’estratègia del diàleg amb el PSOE? Podria ser, perquè els seus fruits (indults, reforma del Codi Penal), si bé han despertat indignació a Espanya, a casa nostra no es consideren un mèrit d’ERC, sinó una gràcia de la Moncloa, per a uns, o una propina indigna, per als altres. Però fixem-nos que els principals beneficiaris de tot això no han estat els partits de la “confrontació” (Junts i la CUP) sinó el PSC, i també els dirigents més moderats de Junts, especialment Xavier Trias, que ha fugit de l’estelada com el dimoni de la creu. No, el que s’ha imposat a les eleccions municipals és una altra cosa, una mena de nostàlgia de la Catalunya dual de PSC i CiU, que a la memòria de molts ciutadans reapareix ara com un període daurat del seny i l’ordre. Les opcions que representaven un horitzó nou –un horitzó que bàsicament ha acabat en decepció– han pagat els plats trencats.
ERC té, a més, un problema de cares, de discurs, que amenaça de cronificar-se, perquè no s’albiren nous lideratges (cap dels seus alcaldes estrella ha sobreviscut a la patacada). L’única talaia dels republicans és el govern en minoria, estressat per la pinça de PSC i Junts, amb un president que no aconsegueix marcar l’agenda, consellers de baix perfil polític i un relat vaporós que es repeteix amb to monocorde i escassa convicció. Semblava que Esquerra tenia la recepta per ampliar la base, però el votant del PSC no ha mossegat l’ham, i en canvi el votant tradicional d’ERC s’ha trobat sense estímuls. Adeu bous, adeu esquelles.
Els republicans es troben ara davant d’un procés electoral que pot ser un càstig afegit o una oportunitat. A bona part de les seves bases, el que els demana el cos és atacar el PSOE, denunciar que la seva bona fe s’ha vist traïda a la taula de diàleg i avisar que a partir d’ara els seus vots al Congrés costaran més cars: acord de claredat i referèndum. I si ha de venir la dreta, que vingui, que al cap i a la fi això mobilitza els propis. Si ERC gosa aventurar-se cap aquí, li caldrà resistir la pressió de Pedro Sánchez (o jo o Vox) i traslladar-li a ell el dilema (o Catalunya o Vox). Però Rufián i companyia han de tenir clara una cosa: el mateix dia que renunciïn a ser socis del PSOE, és molt possible que Junts s’ofereixi per ocupar el seu lloc. Aleshores, per art d’encantament, el sit and talk deixarà de ser cosa de botiflers.
Per evitar que la força del sobiranisme es perdi en una nova guerra de guerrilles, l’única opció, si mana el PSOE, és que Junts i ERC acordin que el diàleg amb el govern espanyol es porti de forma coordinada en tot allò que ateny l’estatus polític de Catalunya. Si manen el PP i Vox, en canvi, no hi haurà gaire a rascar a Madrid, i la veritable prioritat serà reagrupar forces a casa, en el Parlament, en els ajuntaments i en la societat civil, per decidir com es respon a l’amenaça. Aquest és un procés complex, no només polític, i s’ha de plantejar en termes de poder, i no només de vots. El contrari seria recaure en la ingenuïtat del 2017.
P.S. Si algú, dins dels partits independentistes, creu –amb tot el dret– que el Procés és aigua passada, que no hi ha, ni hi haurà, la força per a un embat que porti Espanya a negociar un nou estatus polític per a Catalunya (faig servir aquest eufemisme per deixar marge al consens intern), la seva obligació és dir-ho en veu alta, traslladar a l’electorat que l’horitzó és un altre, i assumir-ne les conseqüències.
