Politiqueria
Quan mirem el passat i veiem que es vivia col·lectivament sota formes de govern autoritari, pensem que la democràcia és la millor manera de muntar una societat, almenys la que permet més llibertat als individus. Al mateix temps, hi ha gent que té una mirada nostàlgica cap al passat, i pensa que amb el franquisme es vivia millor, o ara els jovenots ideologitzats per les xarxes socials, que semblen preferir formes de govern autoritari que no el sistema democràtic.
En el temps de les grans inseguretats col·lectives, quan es respira un ambient d’incertesa i precarietat, sembla que una societat governada per una mà ferma –per un gran papu autoritari que defensi la terra i la prosperitat dels afins– és una solució engrescadora, almenys quan el que es percep de la política institucional de les democràcies occidentals és batibull de polítics corruptes, ineficients, estúpidament adelerats en les seves cadires, sense cap preocupació per afrontar els problemes col·lectius i adreçar-los d’una manera sensata i responsable.
L’ambient que fomenta el populisme sempre és el d’un menyspreu cap a la política institucional i cap a la figura del polític tradicional, davant de la qual s’hi posa un teòric representant del ‘poble’, de la ‘gent de veres’, capaç de sí parlar clar i de fer aquelles coses que els altres no saben fer per covardia o per interessos. No cal dir que el polític populista és el més polític de tots els polítics, el que encarna millor allò que pretén denunciar. No funciona mai, el populisme; i encara que pugui ser prefeixista, com ho va ser a molts països ara fa just cent anys, agafa arreu més aviat connotacions sud-americanes, peronistes. En lloc de citar tant Hitler, s’hauria d’entendre més qui va ser i què va fer Juan Domingo Perón. Però al mateix temps és cert, com van saber-ho definir els politòlegs italians, que la democràcia és més aviat partitocràcia.
Si vostè vol entrar en política i ser dels que remenen les cireres i prenen decisions, i té idees sobre com adreçar millor el destí col·lectiu, més val que s’apunti a un partit polític dels que ja funcionen a tot vent. Crear-ne un de nou, o anar per lliure, és agafar el camí per curt i directe cap a la irrellevància. Vull dir que si la democràcia és votar i elegir lliurement, ja hi ha coses decidides, estructures que no es voten, peces en el tauler de joc amb les quals val més aprendre a jugar. A Espanya, els partits polítics, sobretot els dos grossos, el PP i el PSOE, han ocupat tot l’espai democràtic, centralitzant en els seus interessos i dinàmiques internes tot el que ha estat el règim des de la mort de Franco. Els intents d’anar més enllà d’aquest bipartidisme han fracassat, encara que durant una dècada, amb Ciutadans i Podem, va semblar que es trencaria l’hegemonia bifront. Han fet de policia bo i de policia dolent davant dels altres partits, sobretot els que representen nacionalismes no obtusament espanyols. És la democràcia degenerada en partitocràcia de dos el que vertaderament podreix el sistema.
