La política de la humiliació i la por
Quan humilies l’enemic n’acabes pagant un preu polític. Amb una barreja d’alegria, audàcia i ingenuïtat, l’independentisme va humiliar l’estat espanyol amb l’1-O, i aquest, ofès, va respondre brutalment amb esperit de revenja. Es va girar la truita. Des d’aleshores l’Estat ha humiliat l’independentisme amb una ofensiva total: el 155, la causa general, un judici barroer als líders, i ara s’hi ha afegit el que sospitàvem, un espionatge massiu. La taula de diàleg havia de ser la manera de fer passar avall les respectives humiliacions, però ningú se l’ha fet seva. De fet, en la pràctica, més enllà del tret de sortida entre un Torra que no se la creia i un Sánchez que fingia, ni tan sols ha començat, el diàleg. Per tant, no podem saber què podria donar de si, tot i que resulta òbvia la dificultat extrema ateses les posicions de partida tan distants, les simulacions hipòcrites i les humiliacions.
Fa uns dies, l’artista Antoni Llena em recordava la lliçó que li va donar de jove el caputxí Jordi Llimona: “L’únic pecat mortal és la por”. L’un i l’altre van ser testimonis de la Caputxinada. Llena després seria valent en la seva vida personal i professional. Eren els anys finals del franquisme, un règim criminal i caduc però encara letal. L’oposició democràtica va demostrar valentia i astúcia. La por va acabar traslladant-se als jerarques de la dictadura, que van témer veure’s engolits per l’onada popular democràtica. Al final, l’equilibri inestable de forces va evitar humiliacions i va conduir al pacte de la Transició, tan imperfecte (amb el temps li hem vist les misèries) com possible. Catalunya va recuperar l’autogovern, Espanya va girar full de la dictadura. Algunes tendències de fons van seguir i han rebrotat. Tenim Vox.
La història continua. En el present, la dinàmica és una altra, però em fa l’efecte que paradoxalment hi ha més por ara que aleshores. I no és que reclami la valentia arrauxada del pit i collons, sinó una de madura, la capacitat de pensar i actuar amb llibertat per dir-nos les veritats, per dialogar sense tabús, acceptant el punt de vista aliè. Malgrat les evidents deficiències de l’estat de dret espanyol, malgrat la continuïtat ideològica d’un espanyolisme ranci, no vivim en una dictadura. Vivim en una democràcia. I les nostres pors ens empetiteixen.
El tàctic Pedro Sánchez, que en altres conjuntures ha demostrat capacitat de trencar barreres (es va imposar als barons del PSOE contra tot pronòstic) i que va acabar pactant amb Podem per a desesperació de l’establishment, en la qüestió catalana només s’ha atrevit amb els indults. Ni diàleg real ni encara menys negociació. Incapaç d’afrontar de cara la vergonya del Catalangate, les giragonses i silencis dels últims dies proven la por tan interioritzada de l’espanyolisme -sanchisme inclòs- davant l’independentisme. Una cosa és que Sánchez en depengui parlamentàriament i una altra que tingui voluntat d’acceptar-lo com la realitat catalana persistent i majoritària.
L’independentisme també té por, no tant d’Espanya com de Catalunya mateixa. Por de mirar-se al mirall i no reconèixer-s’hi. Por de dir-se a si mateix algunes veritats incòmodes, de foragitar la seva ànima intolerant i la pulsió caïnita. Por, en definitiva, de dialogar amb si mateix, pas previ indispensable per buscar sortides plausibles.
Com que ni els uns ni els altres no ens atrevim a parlar clar, no hi ha camí transitable a la vista. Només gestió de supervivència, gestualitat de curta volada, maniobres orquestrals en la foscor, per no dir retòrica escolàstica política. Després ens queixem que la gent desconnecti o, pitjor, que connecti amb els extremismes, amb el que crida més, el que apel·la a la màgia populista, el que s’aprofita de la desorientació i la decepció generals, el que burxa en les humiliacions. La polarització també és filla de les nostres pors.
