Pista per aterrar al passat
Es va dir molt, durant un temps, que la pandèmia tindria com a conseqüència la necessitat de pensar noves formes d’impulsar l’economia de mercat. Segurament no vam tenir prou en compte que també podria tenir l’efecte de donar nous impulsos a la vella cobdícia de sempre. Significativament, quan encara tot just es comença a entreveure el final de la pandèmia (però no, ni de bon tros, el de la crisi econòmica que ha comportat), una certa elit empresarial catalana planteja, segons ells com a necessitat peremptòria, una ampliació de l’aeroport del Prat. Com és propi d’aquest tipus d’elits, en realitat no ho plantegen ni ho demanen, sinó que ho exigeixen. L’impacte damunt l’entorn (singularment, damunt els aiguamolls del delta del Llobregat) seria -sempre segons els mateixos peticionaris- insignificant en comparació amb els perjudicis que comportaria per a l’economia catalana, i espanyola, la renúncia a dur endavant aquesta ampliació.
És hora de deixar clares algunes prioritats: un aiguamoll sa sempre serà infinitament més important per a la civilització i la salut pública que els comptes de resultats de cent empreses mediocres. Els empresaris mediocres es reconeixen perquè solen exigir als governants tot allò que afirmen que necessiten per continuar “creant llocs de treball”, com si els fessin sortir del no-res, guiats per un lloable esperit filantròpic. Mai ningú ha “creat” llocs de treball ni ha “donat” feina a algú altre: els empresaris compren -amb salaris que han de ser dignes- la capacitat de treball dels empleats que necessiten.
Un empresari mediocre es reconeix també pel fet de viure tancat en les seves rutines mentals i en els seus models de creació de riquesa, per molt que hagin quedat obsolets, i que vagin en sentit contrari del temps que els ha tocat viure. Els fons europeus de recuperació, o Next Generation, estableixen criteris que al mateix temps són, també, prioritats: transició ecològica, digitalització, reindustrialització (que comporta, per a les zones amb una dependència excessiva del turisme i del sector serveis, com és el cas de Catalunya i Balears, el decreixement d’aquesta dependència en favor d’activitats que generin valor afegit). Com és obvi, l’exigència d’ampliar l’aeroport del Prat gira l’esquena als paràmetres de la Unió Europea. No es tracta de castigar la mobilitat ni la circulació de persones i mercaderies. Però de la manera que ho han plantejat, sona a fugida cap enrere: exactament, cap als anys d’allò que es va conèixer com a pelotazo. No hi ha manera de “conciliar”, com ja ha dit el president Aragonès, aquesta ampliació tal com es planteja amb la protecció del Llobregat: o tens una cosa o tens l’altra. O tens un model productiu que es refugia en el pitjor del passat o en tens un que es concentra en el present i el futur amb la voluntat de millorar-los. O aprenem que el progrés econòmic passa per cuidar la naturalesa, i no per degradar-la i sacrificar-la, o estarem tots perduts (més pandèmies, i més virulentes) per la tossuda i vella avarícia d’uns pocs.
