Que una petita cosa ens sorprengui cada dia

Fa uns dies va entrar una merla al menjador de casa. El bec taronja, el cos robust, el plomatge negre. No es va espantar quan em va veure. Com si fos a casa seva: no sé si titllar-la de valenta o de temerària. Em va mirar de reüll, quasi com si coquetegés amb la meva curiositat. Ben prest va acabar tornant a sortir al pati amb passetes lleugeres, gens neguitosa davant un humà potencialment violent. Una merla múrria i segura de si mateixa. Ja li agradaria a tanta gent moure’s amb la seva desimboltura aventurera, sense gaires càlculs, amb aquella alegria juvenil i inconscient. En aquell moment, hauria volgut ser merla i que ella s’assegués a la taula davant l’ordinador. Em va fer l’efecte que era més sàvia i més lliure que el mateix Montaigne. Esclar, devia cercar aliment, engrunes i, ves per on, va alimentar la meva fam essencial, com donant-me un senyal de vida senzilla i plaent, epicúria.

Avui soc a la casa del poble, de nou davant l’ordinador. Per la finestra veig les teules envellides pels líquens groguencs. Al darrer contemplo el mar platejat d’oliveres despentinades per la tramuntana i, al fons, retallada en l’horitzó, la badia de Roses per on antany, molt antany, van arribar els grecs foceus. I amb ells un fabulós feix de déus, monedes i idees. És una història i un paisatge que no deixa de corprendre’m. Em sorprenc a mi mateix cada cop que m’emociona, com si fos la primera vegada.

Com els temps que ens toca viure, aquest matí tot és dolçament grisenc, apagat, de color de tempesta, amb aquella llum d’un ressol somort. Escolto el vent indomable i algun motor llunyà de tractor, un grinyol de frontissa rovellada, piuladisses esparses i el silenci de la plaça només trencat pels puntuals repics del campanar. Com el mític Alcibíades grec, moralment ambigu, ¿en algun racó d’aquesta nostra terra tornarà a néixer un dia l’ambició d’un individu de talent, brillant, d’acció i d’amors, un polític guerrer, sensual, fort, culte, imprevisible? Existeixen encara éssers així? Una dona, potser?

Ja ho veieu: les onades del pensament em transporten, l’embruix de les oliveres sinuoses fa el seu habitual efecte miraculós. I bé, cada dia ens hauríem de deixar sorprendre per alguna cosa, per petita i prosaica que fos. Per molt que la tinguem repetida. Ni que sigui un d’aquells somnis recurrents que ens bressolen, ens dominen, ens obsedeixen. La vida es renova a cada pas, en un vaivé infinit. Què faríem sense il·lusions, sense enganys, sense ficció?

Un fill, en Benet, acaba de tornar de Londres carregat de petites grans descobertes, d’històries més dolces que agres. Al cor del capitalisme europeu (encara que no ho vulguin, els anglesos segueixen sent fonamentalment europeus), la capital del diner i de la tradició decadent batega amb una increïble força multicultural. Mentre Johnson, caricatura d’una identitat impossible, aixeca el colze i menteix més que parla, al marge del fiasco de la política brexitosa els negocis segueixen florint gràcies a l’autoexplotació popular, els artistes malviuen feliços, els joves estudiants i els científics creuen que el futur és seu (tant de bo ho sigui!), els tecnòlegs ens obnubilen, els esportistes ens ofereixen l’espectacle dels seus hàbils i bells cossos i tot es mou sense rumb, com una coreografia esbojarrada. Només faltaria la perversitat del barber de Fleet Street per tancar la composició del quadre.

L’última petita sorpresa, i ja no us molesto més, és d’aquestes que vas assimilant a poc a poc: els ulls eternament sorpresos, extraviats, del pare i les seves companyes de residència. Asseguts en rotllana, les seves mirades estan perdudes, el temps aturat. Què se n’ha fet, del que eren? Els records són un garbuix confús. Els queda la música, les fotos de joventut, una veu amiga, les carícies. Us n’adoneu? És un final que ens empeny a fer de cada despertar, mentre puguem, un nou començament.