Que MÉS es planteja seriosament quedar fora del Govern –i dels equips executius del Consell de Mallorca i de Cort– és, a hores d’ara, més que evident. No era una amenaça buida, ha quedat clar. Malgrat que es planteja amb responsabilitat –en cap cas es preveu lliurar a la dreta, per inacció, cap de les tres institucions– és un avís clar, un cop damunt la taula. Té sentit si es planteja amb la visió estratègica de no rebaixar-se per aconseguir una quota de poder determinada, de demostrar força a la militància i als votants, de condicionar els equips de govern des de fora i marcar línia, i de reorganitzar les pròpies files, que han quedat tocades després del 26-M. Pot ser una estratègia útil, en cas que els ecosobiranistes no aconsegueixin en la negociació tot allò que consideren un mínim imprescindible. Però també és un camí arriscat.
Amb qui votaria MÉS, quan s’oposàs a qualsevol mesura del Govern o els partits que el conformen? Amb la dreta. Caldria justificar molt bé un vot coincident amb un partit com Vox perquè no en sembli còmplice. El camí a fora de les institucions tampoc no és fàcil, i implica renunciar a espais de poder, a eines per canviar les coses. Podem n’és un exemple clar. Ha tingut menys visibilitat durant aquesta legislatura passada i caldria veure quins resultats hauria obtingut sense el motor d’arrossegament estatal, que els ecosobiranistes no tenen. A banda, MÉS corre el perill que la seva línia dura de negociació s’acabi venent com una mesura de pressió destinada tan sols a aconseguir uns càrrecs determinats, butaques. Això seria començar la legislatura amb una derrota. Que MÉS quedi dins o fora no està decidit, però els seus dirigents faran bé de valorar tots –i remarc ‘tots’– els aspectes de la decisió.
