Pels cicles dels cicles...

De ser baixeta, petitona, mai no me n'he dolgut gaire per les possibilitats d'escapatòria, invisibilitat i adaptació que em sembla que ofereix la meva mida. Potser ara ja és exagerat de pensar-ho, però quan era xica m'imaginava que, si el meu fat incloïa sofrir certes dificultats o horrors, podria encabir-me a la maleta de qui fos per canviar de país, amagar-me als enfonys més recòndits d'una casa, sobreviure dins la soca d'un bon arbre.

No em plantejava, però, què menjaria, per exemple. A Tots els focs totes les pistoles (Lleonard Muntaner, Ed., 2021), Jordi Benavente ens ensenya a matar un conill seguint les instruccions de la seva àvia. Aquest relat, acompanyat de tota una altra sèrie de micropoemes, micropaisatges, microcançons... impressiona. El motiu és que la majoria de nosaltres percebem ara aquesta descripció com el retrat sense escrúpols d'un assassinat i, atenció: com una cosa que no gosaríem fer mai de la vida. L'autor explica que, després d'aquesta entrevista, la resta de la llibreta on l'havia transcrit va quedar en blanc. “I la pica de casa, neta de sang”, hi afegeix. Aquesta pica immaculada de Benavente, que és com la de gairebé tothom de la nostra edat, no ens absol de res —més aviat al contrari. Ens recorda que mengem sense gana, sobreexplotem la terra, maltractem el bestiar. Més endavant, mentre continua passejant per un Martorell que, poetitzat, esdevé tan dur i exòtic com Kentucky, l'autor es demana com hem arribat fins aquest no-saber-fer-res: “Tres mil aplicacions al mòbil però, a pèl, som incapaços d'identificar l'arbre que fa la flor lila”. Un cop vam haver posat nom a l'essència, la vam menysprear. I ara que hem de replantar les margeres amb flors per no quedar-nos sense abelles, quina pèrdua de temps i recursos per culpa de no haver assimilat el coneixement dels avis, que “hem negligit”.

Benavente diu fluixet la seva interpretació de l'univers, basada en les imatges, olors, sons i idees de cada dia, i el fa existir. “A partir del primer elemento sólido fiable”, Víctor Nubla —que aquesta setmana hauria fet 66 anys— també ens va llegar els Sistemas de interpretación del mundo propis (Biblioteca para misántropos, 2003). L'element del qual ens podem refiar, segons l'autor, tant pot ser el moviment d'un escarabat per una tovallola carbassa, el so del timbre del telèfon o “la manera de leer este libro” (que, segons Nubla, és un acte lliure que no es pot interpretar, i que requereix trobar-se en les circumstàncies que descriu cada sistema, amb els altres i en el món).

M'admiren les maneres d'existir que ocupen l'espai just, que arriben a moure renou sense cridar. Com s'admiraren els autors de Fuga Mundi (Ensiola, 2021) d'espiar l'univers de na Magdalena Gamundí Pons amb la imaginació. Na Magdalena era una al·lota de casa bona de la Calatrava que es va voler clausurar al Convent de la Concepció a dinou anys. La seva idea del món, la volia trobar en el silenci. La desolada família va servar, damunt del canterano, una reproducció fidelíssima en miniatura de la seva cel·la, amb una figureta que se li assemblava a dintre. Fins que va morir a 65 anys. Mateu Coll, Catherine de Montalembert, Sebastià Perelló i Biel Mesquida reprenen el fil, conserven la història i repensen aquesta “vida minúscula”, aquesta “vida lenta” des de l'ara-que-sembla-impossible. Jean-Marie del Moral clava l'ull en el procés, en la decisió de “minvar, no perquè t'hagis empegueït, sinó perquè ofereixes la resistència del que és menor, lluny de les grans escenografies”, escriu Perelló: “retirar-se perquè aquí, en allò que és ínfim, hi ha la porta que obre el món”.

A l'estiu, quan enfilàvem un puig qualsevol i, de seguida, un o altre es planyia de la calorada o de com de sec estava tot, l'avi, des del capdamunt, es girava, aturava de contemplar la ciutat, el pantà, les carreteres... i, mirant-nos fent pantalla amb la mà, ens recordava que un dia allò que ara concebíem com ‘la nostra muntanya’ (a mil metres per sobre del mar) havia estat escullera submergida, una falla oceànica transitada per ves a saber quins silurs, serpotes i potser sirenes. La canalla li mostràvem, emocionadíssims, un fòssil de petxina que havíem collit de terra. I l'avi concloïa: quina por més absurda que es torni a inundar. Volia dir-nos que era com tenir por de morir-se, dels canvis. Passarà tard o d'hora, que el cicle és el cicle i té unes dimensions molt més grans que les que hem pogut apamar fins ara, jovenets com som els humans. Fa l'efecte que les coses grosses ens impressionen perquè sí, i no convé gens d'interpretar el món només a partir de les coses grosses. Vet aquí tres llibrets que podríeu dur a la butxaca tot el mes d'agost i que, de segur, trobaran espai a dintre vostre per quedar-s'hi.

Laia Malo és poeta, traductora i músic