Passió lectora
Hi ha paraules que de tan polisèmiques que són poden arribar a ser antònimes de si mateixes, i sens dubte ‘passió’ n’és una. El seu sentit pot abastar des del martiri i mort d’una persona, com va ser el cas de Jesucrist segons el cristianisme, fins a aquells plaers més desfermats i arravatadors: hi ha qui té passió pel menjar, d’altres pels plaers de la carn i hi ha qui es deixa endur per una gran passió lectora. La passió és la idea que relliga els tres autors que m’agradaria convocar avui.
Al primer pas hi ha Blai Bonet. Pocs escriptors han reflexionat tant sobre la passió (i la Passió!) al llarg del conjunt de la seva obra. El seu Memorial de Setmana Santa (1980) ha pres vida nova gràcies a la reedició que en va fer Adia l’any 2018 i que Antoni Gomila recita des de fa anys arreu dels Països Catalans, i és una bona mostra de la voluntat de Bonet de rellegir la mitologia cristiana des de la contemporaneïtat. L’evangeli segons un de tants (1967) és, segurament, un altre cim, per la manera amb què Bonet fa que les figures bíbliques desitgin, estimin, odiïn i facin la guerra com la resta de la humanitat, com també ho és, ja, el primer llibre de l’autor, Quatre poemes de Setmana Santa (1950), amb un marcat pòsit lorquià. “No puc parlar, que tinc la meva boca / –urna de sol ponent, flors de safrà– / inflada de tant glopejar la deixa / de l’Amat: blanca lluna del seu cel…”. Perquè, quants poetes són capaços de parlar del Divendres Sant i de la comunió i que tot es pugui confondre, alhora, una suggeridora fel·lació homoeròtica? “Un ble i un ai fan Blai”, que deia ell. Llum i dolor, divinitat i fosca.
El segon pas és per a Maria Mercè Marçal, coneguda sobretot com a poeta però també autora d’una de les novel·les més premiades i sublims de la literatura catalana del segle XX: La passió segons Renée Vivien (1994). En aquest llibre, que pot ser llegit en clau de recerca lèsbica, bisexual o queer, Marçal planteja, segons la crítica Lluïsa Julià, una “nova encarnació de la passió cristiana” a través de la figura de Renée Vivien i el seu patiment-passió com a persona no-normativa en un entorn que no permet gaires transgressions. “Em fa por de repetir, cíclicament, com els pietosos devots de les Santes Nafres i de les Set Paraules de l’Agonia Divina, tots els passos de la passió segons Renée Vivien”, diu la narradora.
I un tercer pas menut, com una recomanació: és la novel·la La passió (1987), de Jeanette Winterson, una narradora anglesa que el pròxim mes de maig participarà en el nou festival de la Fundació Mallorca Literària, La Coma. Una trepidant història que travessa Europa durant les guerres napoleòniques, on la passió amorosa i la set de sang es disputen el lloc del vencedor entre Venècia, França i la Rússia tsarista. “M’agrada olorar l’excitació”, diu, en la traducció de Dolors Udina publicada per Periscopi. “Fins i tot els més tranquils i els més rics fan aquesta olor, que es troba entre la por i el sexe. La passió, suposo”. I deu ser ben bé això.
