Però parlem-ne allà on toca: al Parlament de les Illes Balears. Fa setmanes que les xarxes i els carrers, els sopars de família i les tertúlies a la fresca —quan en fa— debaten de com el grau d’asfíxia turística que patim els habitants de les Illes s’ha fet senzillament insofrible, inaguantable, insuperable; diria que, a la fi, els illencs hem pres consciència col·lectiva que s’han superat, i de llarg, tots els límits que la nostra terra podia aguantar. Fins i tot Menorca, que durant anys pareixia que s’havia mantengut al marge de la 'balearització' de Mallorca i d’Eivissa, ha descobert de cop que les luxoses galeries d’art tenen un preu que paga tothom i és altíssim, i que l’slow island ho és per culpa de les coades de cotxes que s’esperen una hora o més per fer els 6 quilòmetres que separen Ciutadella del far de Punta Nati quan es pon el sol.
Aquest segon estiu pandèmic no és, per molt que els partits del Pacte ho celebrin, el de la recuperació, sinó el de l’exageració: exageració de turistes, de barques, de vols i de jets privats, de llicències constructives i preus de l’habitatge, d'explotació laboral, etc. De milers de milions —la major inversió de la nostra generació, com deia un amic un dia— que diuen que cauran com el mana del cel per a fer encara no se sap ben bé què, però que segur-segur, seran per a projectes majoritàriament turístics i absolutament "sostenibles", "resilients", "d’economia circular" i "diversificadors", i probablement també "digitals" i "innovadors", per a fomentar l’economia "blava" i la "verda" i qualsevol altre color que hi puguin afegir.
La buidor de tots aquests eslògans és, tanmateix, esfereïdora. I mentre els nostres representants s’omplen la boca d’aquesta nova terminologia sense contengut, no ho fan d’allò que és un problema evident i cada dia més comentat: la saturació. La sobreexplotació. La sobreocupació. La sobreextenuació sense control ni mesura que les nostres institucions i els polítics que les ocupen es neguen a tractar i veure, com l'estruç davant el perill.
Però el perill no se’n va per molt que no se'n parli. Fa poques setmanes, l’informe publicat del grup d’experts de les Nacions Unides pel canvi climàtic, l’IPCC, alertava que el procés ja és irreversible en alguns aspectes, i exigia canvis radicals i dràstics de manera immediata si es volen evitar efectes encara més catastròfics dels que s’han començat a reportar. L’informe assenyala específicament l’aviació comercial i el cotxe com uns dels principals factors en l’acceleració de la transformació climàtica.
El Govern de les Illes Balears va aprovar la declaració d’emergència climàtica el 8 de novembre de 2019 —també ho va fer, per exemple, el govern de Múrcia. Al final, doncs, es tractava d’un gest cosmètic sense voluntat ni de debat ni de desenvolupament polític o lesgislatiu, perquè a l’hora de la veritat, i malgrat els avisos, informes, i alertes del món científic i ecologista, el govern sembla satisfet amb la saturació d’avions, de turistes, de barques, de gent fent coa a qualsevol paisatge instagrameable, de cotxes o d’inversions immobiliàries milionàries. Tot plegat té cert aire decadent fin-de-siècle, com aquell Lido venecià de la Mort a Venècia, patètic refugi hedonístic burgès mentre una epidèmia assola la ciutat. O si es vol, com les festes de L’Enfonsament amb l’Exèrcit Roig a les portes de Berlín i un Hitler embogit dins els seu búnquer que creu que encara pot canviar el curs de la guerra. Des de la Màscara de la Mort Roja de Poe al meme d’internet This is fine (el del canet amb un capell bevent cafè enmig d’una habitació en flames) del dibuixant KC Green, la cultura popular, el cine i la literatura són plens de metàfores aplicables a la percepció que tenen els nostres governants dels temps actuals.
Però com dèiem al principi, que ells no en parlin o no ho vulguin fer no vol dir que aquest malestar sobre la saturació no existeixi. Reclamam, doncs, un debat monogràfic, públic i transparent, amb llums i taquígrafs, al Parlament, seu de la sobirania popular dels ciutadans de les Illes Balears, sobre l’actual saturació. Donem al Parlament el sentit que hauria de tenir. Tenguem un debat on tots els partits expressin la seva visió de la situació actual: és això el que volen? És així com pretenen actuar contra l’emergència climàtica? És aquest el model compartit de país entre PP, C’s, El Pi i els partits del Pacte, Podem i MÉS per Mallorca inclòs? Vol Més per Menorca posar un límit de places turístiques a l’illa? Es vol limitar l’entrada de cotxes a les Illes o no? Quina és la posició de cada partit sobre les ampliacions de l’aeroport i el port de Palma? Quines accions pensen dur a terme? I sobre territori i carreteres? Com pensen solucionar el problema de l’aigua en el context del canvi climàtic? I de la pujada del nivell de la mar? I de la pèrdua de biodiversitat? I de la degradació dels espais naturals a causa de l'activitat turística?
Però reclamam també que aquest debat monogràfic compti també amb representació dels agents socials: sindicats, patronals, federacions de veïns, científics, entitats ecologistes, associacions de joves (són el futur i els qui més patiran) i de llogaters. Que cap veu en quedi exclosa, ja que al final, els problemes gobals requereixen solucions conjuntes.
Ens mereixem una classe política que respongui una inquietud creixent. Fins ara s’ha amagat, com l’estruç davant el perill, dins el seu búnquer cofoista, sense reaccionar a cap de les alarmes que dia sí, dia també, encenen el llumet vermell de la supervivència ecològica, i econòmica, de la nostra terra. És hora de parlar-ne.
