Aquest estiu de guerres contra poblacions civils i comèdia dels governants, contra els quals arribem a creure que només podem actuar virtualment o al carrer un dia assenyalat, a estones m’he sentit com Stefan Zweig: no tant aclaparada pel seu món d’ahir –amb la caiguda d’un imperi, dues guerres mundials, l’exili i la censura–, com enrabiada pel nostre, el de la meva generació. Per l’adolescència dedicada a unes lluites que hem de continuar bregant; per la joventut confosa amb la globalització i espantada per les crisis econòmiques i el canvi climàtic imminent; per la pandèmia i els neofeixismes, i l’ocupació de part de la virtualitat i les intel·ligències artificials; i per la constatació madura que ens hem sotmès i treballem per un sistema que, no només no ens ha semblat just i humà des del començament, sinó que ens explota amb l’excusa de garantir uns drets (habitatge digne, sanitat pública, jubilacions, viatges de la Imserso) als quals ja no tindrem accés en el futur ni que ho vulguem.
Després, a estones, m’ha fet una mica de vergonya. I aleshores m’he sentit com Bill François –una urbanita afortunada, capaç d’ignorar el renou de la pròpia espècie i aprendre a escoltar les sardines. Una humana conscient del privilegi de poder activar el mode per defecte del cervell, i que coincideixi amb la salutació de la milana que plana davall d’un sol ataronjat pels focs del nord, amb la coreografia d’un sagnador escarlata brunzent sobre una piscina inundada de veus alemanyes, o amb l’ascensió extraterrestre de la tija i les flors de l’atzavara al camí de sempre. Una humana agraïda que, d’observar-ho, els neurotransmissors de la ment –cansats i deprimits– aconsegueixin reactivar les connexions més optimistes i ancestrals d’un organisme contradit.
De seguida, però, m’envestia un mal fat: la meva sardina no havia arribat a la platja ferida per la tempesta sinó per les hèlixs d’una llanxa o moto d’aigua que s’havia espitjat veloç i desconsiderada a la costa –i jo no havia pogut salvar-la.
Llavors, em tornava a sentir com Rachel Carson, reivindicant menys ciment, menys química i més finques de conreu ecològic (per a nosaltres i per als insectes gràcies als quals tot plegat es regenera), un estiu, seixanta-cinc anys més tard, que ni les sardines hi caben, i la fruita amb gust de fruita és gairebé inaccessible. Entre xafogors sufocants i cels fumats, repetia encara una altra vegada les explicacions de la paradoxa de l’extinció, que els nostres experts en gestió forestal estan tips de predicar. Frustrada enmig d’aquest estiu de natura que perd el compàs entre músiques d’ambient artificials o coartades, hi ha hagut unes altres estones, però, que he aconseguit existir més enllà del món audible (a través de detectors ultrasònics), i he intuït l’esperançadora possibilitat de traduir el nostre crit d’ajuda urgent a una llengua més col·lectiva i no tan perversa.
Aquesta mena de dies, sobtadament, al cap d’una mica, em punyia un mal al pit esquerre que m’obnubilava. S’anava barrejant imperceptible amb una feixuguesa cranial, una espessor agullonadora que obstruïa el pensament i m’enfuria. Empatitzava tant amb el sofriment de n’Ivan Illitx tolstoià (un home normal, a qui comportar-se segons lleis i morals no millorava la vida), que qualsevol tasca em semblava fútil i absurda, si tanmateix no havia d’haver-hi altre final per a mi que el seu –i el de tots, al capdavall–; si quedaven quatre dies o trenta anys perquè em morís, no veia el sentit a gastar-los amb preocupacions pel benestar comú, el compliment de deures absurds o la persecució de quimeres poètiques. Els dies d’estiu que han anat així, quan notava que tot d’un plegat les fiblades remetien, me’n feia un tip de riure, dels meus capteniments prosaics i burgesos.
I, a continuació, venien els dies que em sentia estafada alhora que estafadora, com l’agrimensor d’El castell, de Kafka. Com si també fos una que, intuint la vida que li esperava al lloc d’on era, trià un ofici, i s’aventurà a una altra terra, somiant que hi viuria diferentment; i llavors, topà amb els mateixos feudalismes, disfressats d’altres burocràcies; i ara jugava amb els avantatges de ser de fora i anava retrocedint en aspiracions, pels desavantatges de ser forastera; fins al punt de no recordar ben bé si era o no era una practicant d’aquella professió que havia anunciat –i, ben mirat, de què tractava o per a què servia. Després, per arrodonir la broma (i la paradoxa), ho he hagut d’escriure. Ja ho diu Antonina Canyelles, que “la poesia no pot detenir la fam / ni la guerra / ni la malaltia / ni la poesia”.
