11/01/2022

Països Catalans

3 min
RECORD D'UN REFERENT  El Museu Valencià de la Il·lustració recull una mostra sobre Fuster amb dibuixos, una pintura i fotografies de l'intel·lectual.

Tal com passa amb els calçots amb romesco, alguns debats sempre retornen. Enguany es commemora el centenari del naixement d'un dels intel·lectuals més interessants de la passada centúria, Joan Fuster (1922-1992). Això vol dir que, molt probablement, la clàssica querella sobre el sentit o manca de sentit de l'expressió "Països Catalans" reviscolarà. Tot i que l'expressió és anterior a Fuster, les connotacions precises que té en l'actualitat deriven directament de l'assagista de Sueca. A causa d'una situació ambiental que soc capaç d'entendre però no d'assumir acríticament, Fuster ha generat una mena d'escolàstica pròpia. No em refereixo als especialistes acadèmics en la seva obra, que han fet una feina magnífica, sinó a un tipus de personal que sovint, i estic segur que de manera involuntària, ha desvirtuat el llegat fusterià transformant-lo en una mena de catecisme picallós. A un dels grans referents intel·lectuals de Fuster, Michel de Montaigne, li va passar pòstumament el mateix gràcies a un comentarista ben curiós, Pierre Charron. 

L'origen del concepte de Països Catalans sovint ha estat ubicat de manera errònia en el context més políticament combatiu –i també més ideològicament pamfletari– del Fuster de la dècada del 1970. En realitat, la gestació de la idea pot identificar-se sense cap mena d'ambigüitats molt abans, entre finals de la dècada del 1940 i començaments de la del 1950. Quan el 5 de març del 1950 Fuster li envia una carta a Avel·lí Artís i Balaguer, que està exiliat a Mèxic (no s'ha de confondre amb el seu fill, Avel·lí Artís-Gener, Tísner), era un jove de 28 anys que llavors havia publicat un parell de poemaris… i poca cosa més. Criden l'atenció tant la seva seguretat com la seva determinació (està clar que era un esperit escèptic, però de cap manera dubitatiu). I sorprenen igualment les comparacions constants –i no només en aquesta carta en concret– entre la situació anímica dels exiliats republicans catalans i la dels "valencians catalanistes, que hem estat sempre una mena d'exiliats dins les mateixes terres de Catalunya" [la cursiva és nostra]. Després d'aquesta frase ve un fragment que considero molt significatiu justament perquè forma part d'un context epistolar privat. "Els valencians som molt afeccionats a fer colla a part, i parlem de literatura valenciana i llengua valenciana [...]. I el que és pitjor, els catalans-estrictes sembla que hagen acceptat això com un fet consumat no preocupant-se massa del que s'haja esdevingut a València ni en política ni en literatura". Si volen llegir la carta sencera la trobaran a la plana 63 del segon volum de la Correspondència, editada per l'editorial 3i4 i que va dirigir el professor Antoni Furió. 

En quatre línies, el mateix Fuster percep alhora la necessitat del concepte, encara tàcit, i la dificultat de transformar-lo en una realitat política. M'agradaria remarcar de nou, perquè és important, que no estem parlant d'un text de fa quatre dies: la carta citada té 72 anys. En aquest període de temps ha plogut molt i les coses s'han anat aclarint tant a les urnes com en els debats intel·lectuals seriosos. Les potencialitats polítiques i institucionals del plantejament fusterià han tingut un recorregut molt limitat. Les causes són molt diverses, evidentment. No hi ajuda gaire, per exemple, que el mateix tipus de personatges de l'extrema dreta blavera que li van posar una bomba a Fuster assassinessin després Guillem Agulló i hostilitzessin impunement l'esquerra nacionalista valenciana. Però el que aquí ens interessa és un fet més concret, el del paper que ha jugat realment el concepte de Països Catalans en els molt minsos resultats electorals que ha aconseguit sota diferents sigles. Torno a la citació d'abans: resulta ben significatiu que ja l'any 1950 Fuster qualifiqui de "fet consumat" la desavinença o malentès. En el fons del fons hi ha un bucle difícil de resoldre. Una comunitat lingüística no implica forçosament, ni aquí ni enlloc, un mateix projecte nacional; però sense aquest projecte l'esmentada comunitat lingüística es va afeblint sense remei si no disposa d'unes estructures d'estat, com així ha acabat passant. Això vol dir, ras i curt, que els arguments a favor i en contra estan ben repartits. En tot cas, penso que en les circumstàncies actuals, que són les que són, la consumació política del projecte –que també afecta un estat sobirà com Andorra– resulta purament il·lusòria. La possibilitat d'arribar a un acord, ni que sigui de mínims, sobre la llengua catalana en tots els territoris on es parla és una mica –només una mica– més realista. 

stats