La victòria del conjunt de forces del Pacte en les eleccions del 26 de maig és, si més no, una fita històrica en la història política de les nostres illes –si bé no per totes: Eivissa no ha repetit–. Mai l’esquerra institucional havia encadenat dues legislatures seguides en el poder a les principals institucions; mai la dreta reaccionària havia estat tants d’anys sense tocar poder.
Passades ja unes setmanes, l’alegria inicial en conjunt, les celebracions eufòriques d’uns i les decepcions dels altres, toca començar a dissenyar el full del ruta dels propers quatre anys. I quatre anys no és res o pot ser molt, segons com es miri i segons el que es vulgui fer.
En aquests darrers quatre anys, per exemple, hem vist com els nombres de turistes i places turístiques a les nostres illes es disparaven d’una manera brutal i incontrolada, com també ho feia el preu de l’habitatge. La construcció s’ha tornat a disparar, ara associada a promocions de luxe no aptes –i ni tan sols pensades– per a la majoria de mallorquins. La destrucció intensa del territori a força d’autopistes i grans infraestructures no s’ha aturat, sinó que ha agafat velocitat de creuer, mai més ben dit, ja que el nombre d’aquestes ciutats flotants amb escala al port de Palma també s’ha descontrolat de manera inassumible des del punt de vista social, econòmic i ambiental. Tot això en només quatre anys, els més càlids de la història del planeta, amb rècord de temperatures i desgel.
Tot i que s’han aprovat iniciatives legals interessants i innovadores des del punt de vista de la sostenibilitat ambiental, com el Decret de posidònia, la Llei de residus i la de canvi climàtic, no podem dir de cap manera que els governs sorgits dels Acords pel Canvi hagin apostat per polítiques transversals i estructuralment ecologistes; més aviat al contrari. En resum, el període 2015-2019, amb una àmplia i equilibrada, en teoria, majoria progressista en tots els àmbits institucionals, ha suposat, en termes de sobirania territorial i drets ecològics, un fracàs del conjunt de les esquerres.
Si el Pacte en el seu conjunt ha pogut renovar la majoria no ha estat, doncs, per aquest motiu, sinó més aviat per la por de l’avanç de l’extrema dreta, masclista, supremacista i negacionista. Però aquesta por, que en les eleccions espanyoles del 28 d’abril va aconseguir mobilitzar un nombre important de votants, en les de maig ha estat un recurs més aviat justet que ha aconseguit salvar algunes majories pels pèls, com a Palma i al Consell de Mallorca –on les dretes en conjunt tenen més vots que els partits progressistes–, i a Eivissa ni això, i amb unes xifres d’abstenció que haurien de fer empegueir i preocupar els partits polítics.
El Pacte ha guanyat per por, no per il·lusió. Però no podem ser més esclaus de la por, i sí que necessitam, en canvi, un nou Acord que ens retorni la il·lusió. Un Acord o Pacte pel Territori i la Sostenibilitat ambiental que posi al centre de la iniciativa social i política la lluita pels drets al territori i al medi ambient. Un Acord entre partits, agents socials i institucions i ciutadania en general per establir una base de consens sobre la gestió territorial i mediambiental equilibrada i sostenible del nostre país.
En aquest sentit, poc abans de l’inici del cicle electoral, des del GOB Mallorca vàrem presentar i fer arribar a tots els partits en representació al Parlament un document de propostes sobre territori, transició ecològica i medi ambient. Passat aquest cicle i renovada la majoria de progressista, hem reiterat les propostes, que concretam ara en deu punts concrets a desenvolupar en els primers 100 dies d’acció de govern: 1) revisió del model territorial; 2) revisió de la Llei turística i reducció de places amb el sistema 2x1; 3) gestió directa de ports i aeroports; 4) desturistització de l’economia i transició ecosocial; 5) aprovació de nous espais protegits; 6) regulació de la compravenda d’immobles per part d’estrangers sense un mínim d’anys de residència i lluita contra l’especulació; 7) paralització de totes les obres del Conveni de Carreteres; 8) planificació de la transició energètica; 9) Pla de Gestió del Litoral i 10) impuls a la fiscalitat ecològica finalista.
Consideram que aquests deu punts són el mínim imprescindible per tornar a confiar en el compromís mediambiental del Pacte, recuperar la il·lusió i la mobilització per treballar conjuntament, ja que, sense il·lusió ni mobilització dels moviments socials, s’ha vist que l’hegemonia progressista pateix, és escassa o directament insuficient.
Necessitam, doncs, posar-nos a treballar immediatament en aquest Acord, i que els partits del Pacte mostrin realment el seu compromís mediambiental, si de veres en tenen, i creuen i aposten pel tan repetit “canvi de model”. De moment, ja hem vist com, des del PSOE, el govern espanyol impugna la Llei de residus i no sembla disposat a limitar la contaminació i l’impacte dels creuers. Són alguns símptomes descoratjadors, i si es confirmassin, trairien l’esperit de la creixent demanda social, sobretot entre la joventut, però de cada vegada més estesa, de garantir el futur ecològic del planeta general i del nostre país en particular.
Des del GOB no deixarem de treballar en aquest sentit. Ja no tenim més temps (el Pacte, com a mínim, segur que no ja en té). I tots plegats, societat civil organitzada i partits, tenim la responsabilitat de construir aquest gran acord que, des d’una majoria progressista, blindi els drets ecològics i territorials dels ciutadans d’aquestes illes, en un país econòmicament equilibrat i socialment just i lliure.
