14/06/2022

L'opinió és accessòria

3 min
L'escriptor Francisco Umbral, en una fotografia del 29 de gener de 2003, a Madrid.

M'he tornat a llegir Umbral, el frío de una vida, de la professora Anna Caballé, en la nova edició de Debate. La primera, publicada per Espasa, me la vaig deixar a l'Euromed l'any 2006 tornant de València –coses que passen–. D'estudis biogràfics n'he llegit alguns, i els puc certificar que aquest és excepcional. Em sembla que no soc l'únic que ho creu; fa uns dies també en parlava Javier Pérez Andújar aquí a l'ARA . Umbral m'ha interessat sempre. Els qui creuen que només és aquell poca-solta a qui Mercedes Milá va fer dir –i remarco la perífrasi– una frase que no repetiré, perquè regurgitar-la fora una vulgaritat, no cal que continuïn l'article. Als qui coneixen l'obra d'aquest autor, en canvi, potser els pot interessar. No parlo de les seves columnes fetes en vint minuts, sinó dels llibres fets en vint dies i que, tot i així, són del millor que es va escriure en espanyol durant la segona meitat del segle XX.

Els posaré un exemple d'una obra que, tenint en compte el títol, tira enrere: Carta abierta a una chica progre (1973). Escriptura emmiralladora i idees que avui, 2022, encara interpel·len. Escriptura amb nervi, juganera i alhora plena de tensió moral; també cantelluda i violentament expeditiva. L'estil no es basa en truculències sintàctiques. No, l'estil és la veu: una qüestió obscurament tímbrica. Darrere d'aquesta prosa difuminada per un títol tan desafortunat com el que hem vist abans, hi ha un home vanitós, malcarat, agre, infantilment egocèntric, distant, oportunista, venjatiu fins a extrems còmics, presoner de la seva caricatura, captiu de les seves sortides de to. El llibre de la doctora Caballé permet explicar la connexió entre aquest material humà tan precari i un estil lluminós. De Josep Pla en podríem dir alguna cosa semblant, per descomptat. Tots dos van tenir tractes a la revista Destino, que és un projecte que va acabar malament en molts sentits, també en l'humà. En tot cas, s'admiraven.

Fa trenta anys, quan vaig començar a escriure als papers, no s'utilitzava el terme opinador. A les persones que escrivien articles o columnes se'ls deia, per raons òbvies, articulistes o columnistes. El concepte d'opinador apareix amb el pinso periodístic de les tertúlies radiofòniques dels noranta i, naturalment, amb el nou ecosistema comunicatiu creat per les xarxes socials. No conec ningú que no en tingui, d'opinions. En canvi, sí que conec molta gent que no seria capaç de sostenir una columna al llarg de dècades. Opinar és la cosa més fàcil del món, i té un interès molt i molt relatiu. Escriure professionalment és un altre assumpte. D'opinions, Pla o Umbral en van tenir poquíssimes. Pla coneixia bé els moralistes francesos i Umbral havia fagocitat el dandisme tòxic de Baudelaire. En si mateixa, en cru, l'actualitat els interessava ben poc. "Para escribir un buen artículo hay que sacrificar tres cosas: un ensayo, un soneto y una noticia", diu Umbral. Qui conegui de què va realment, tot això d'escriure, assentirà.

Tots en tenim, d'opinions. Solem verbalitzar-les des de ben petits i ho fem d'acord amb la nostra capacitat d'abstracció, el nivell del nostre vocabulari o les nostres habilitats persuasives. Un nen de tres anys es limita a dir "la sopa no m'agrada", mentre que un adult amb una bona formació pot arribar a sofisticar molt aquest mateix judici de valor. L'infant i la persona adulta de l'anterior exemple, en tot cas, es limiten a exposar una opinió: no estan argumentant res. Si diguessin "les característiques organolèptiques d'aquest brou no són del meu grat", continuarien sense argumentar res, malgrat que la vàcua –i un punt ridícula– sumptuositat terminològica pugui suggerir que s'ha transcendit o superat l'esfera de l'opinió. No és així, però: tots dos, l'adult i el nen, continuen dient que la sopa no els agrada, i trobo que això és ben poc interessant. I qui diu la sopa diu aquell polític o aquell altre. Després hi ha l'"expert" a qui tampoc no li agrada la sopa i que afegeix: "Però que consti que jo ho dic en la meva condició d'arquitecte, eh?" (o d'economista, o de sexador de pollastres). Aquesta tipologia sempre m'ha fet gràcia pel que té d'aixecada de camisa socialment acceptada.

Fa moltíssima calor i a casa no fem servir l'aire condicionat. He escrit aquest article en calçotets. No explico el detall per fer un acudit, sinó per subratllar que els articles no són opinions, sinó peces de 4.500 caràcters amb espais que s'han d'escriure tant si n'hi ha ganes com si no, puntualment i amb tota la decència literària possible.