Operació Robocop
Un dia de 1987 vam anar a veure Robocop. Vam deixar les bicis fora del cine, com qui deixa el cavall. Quan vam sortir de veure la pel·li tots estàvem flipats. Les bicis corrien més i teníem pistoles imaginàries: estàvem per tancar en un centre de xalats de marca. Volíem ser aquell bòfia de trossos de titani i cables. Meitat humà (mort), meitat robot (creat). Frankenstein del segle XX. Robocop és un Jesucrist ressuscitat (la Bíblia és una de les fonts d’inspiració del film). Ésser programat per fer el bé, preservar la llei, protegir l’innocent i... no atacar els directius de l’empresa que l’engendra. Aquí rau el pollastre: alguns dels caps eren dolents, immorals, corruptes. Robocop entra en rotonda embogida. No pot sortir de la contradicció. No pot detenir-los. Però Robocop és en part carn i el bistec té memòria de corder. Aquesta és la putada.
El 1987, políticament, Catalunya era això: CiU, 72 diputats (Jordi Pujol); PSC, 41 (Raimon Obiols); ADP-PDP-UL (el PP), 11 (Eduardo Bueno); PSUC, 6 (Antoni Gutiérrez Díaz), i ERC, 5 (Heribert Barrera). Penso que si la triple ressaca de licor de formiga assilvestrada no em frena les neurones destil·lades, diria que som al 2021. Ara mateix allò que en podríem dir independentisme és el policia Alex J. Murphy. Transferit sense previ avís a una zona de Detroit desconeguda per a ell. Primera patrulla. Persecució d’una perillosa banda de criminals. Cul-de-sac en unes naus industrials moribundes. Emboscada. Odi. Brutalitat. Deshumanització. Els dolents pelen Murphy. El cos el porten a la taula de l’experimentació: el bressol robot. Max mix, mashable, all i oli, coca de recapte: carn, titani, kevlar... Avui l’independentisme encara no és aquí. Caldrà una operació Robocop: trossos i trossos. Resurrecció. Reconstrucció. Aquesta pel·li ja l’hem vista. És un clàssic del cinema català.
El guió, la bíblia, que ens du al 2021 parteix dels darrers temps del tripartit (2009-2010). Moltes persones que volen, creuen, desitgen, somien la independència de Catalunya i militen, o simpatitzen, o el que sigui, en partits com CiU o ERC o venen de la lluita de l’independentisme no adscrit a formacions polítiques, comencen a teixir els trossos del policia Murphy. Durant anys persones de sensibilitats diferents es van anar trobant i van generar un nosaltres. Els sopars i dinars van ser un format que va anar desfent odis, prejudicis, estereotips, cabrejos, desconfiances, recels. La diplomàcia de la taula, de la gastronomia: som el que endrapem. Sense tot això no hi hauria consultes d’Arenys, Assemblea, manifestacions, infraestructures, dret a decidir, estat d’Europa, independència, 1 d’Octubre... Fins a la derrota victòria final.
Ara som al dipòsit de cadàvers, a la taula freda, metàl·lica, inerta de l’agent Murphy. Caldrà un nou hardware i un nou software per fer un nou Robocop català. Caldrà loctite, resina, carn, alcohol, camamilla... Tot: “Mentre no ho assumim tot, no serem res. Tots tenim una idea de país que ens agradaria veure realitzada. Què hem de fer per tornar-lo un país còmode sense que ens destrueixi el país real? Aquí som excloents. I mentre no assumim alhora Prim i Savalls, Almirall i Torras i Bages, Cambó i Macià, no serem res”, deia el 1984 en una entrevista a Serra d’Or el periodista Manuel Ibáñez Escofet (la poden llegir al llibre que publica ara Pòrtic, d’Oriol Pi de Cabanyes, Estels que encara fan llum ). Ibáñez, nascut el 1917, ho havia vist tot. Té unes memòries que són una bíblia: la memòria és un gran cementiri. Això. La desmemòria és la kriptonita de Catalunya. La seva mort. Sempre hem aconseguit passar de ser un cadàver a ser Robocop. Recordem qui som i per què som aquí. El futur ja és aquí i va molt ràpid. Som a la taula: però no hauríem de ser a la taula dels morts, sinó a la de la vida: la de l’entrecot i el vi. Operació Robocop: menjar i beure. Cal tornar a la taula del diàleg, català.
Francesc Canosa és periodista.
