CORRENTIA

La nova etapa de Pere Pavia

Abans que s'acabi el món, s’ha apagat la vida de l’artista Pere Pavia. Els mitjans ens n’han donat notícia fins on creuen oportú que es pot parlar d’alguna cosa que no sia la pesta d’enguany –i ja ho veurem. El virus ho tapa tot. Felip VI s’hi refugià en un discurs de vergonya aliena, molt elogiat per les dretes espanyoles i pel govern de l’Estat. Una gentada es va abocar als balcons per posar-hi banda sonora de casseroles. Mentrestant, les altres coses passen enmig d’un silenci a penes alterat.

En aquest escenari ens ha deixat un dels homes que han parlat més del món. Per a ell, la paraula era font de vida, era una de les seves eines per posar ordre en un cap on les idees s’amuntegaven i tendien al caos: ho impedia, parlant, a estones xerrant, però, sobretot, en el silenci de l’estudi.

La vida de l’artista Pavia va ser variada i plena de girs imprevists. Va semblar durant molts d’anys un home destinat a la dispersió i al desarrelament, hauria pogut ser una espècie de xarnego entranyable i estimat de tothom, però la vida li tenia destinat un tercer acte, el del desenllaç, feliçment desenvolupat mitjançant la seva plena integració al nostre país. L’home volander arrelà en els terrenys de la cultura i la política, empeltant-se finalment a la família del Diccionari, de la música, de l’ensenyament, la política, els llibres i la saviesa.

L’anèmia cultural del país ha creat un tipus d’artista que, abans de morir, es dilueix, es fa borrós en la boira d’un oblit que la societat illenca emana amb lassitud indecorosa. No fou exactament el cas de Pere Pavia, però s’hi va fer a prop. Per sort, l’artista gaudeix –i gaudirà– d’una ben merescuda segona vida pública, que batega en escultures com Dona cosidora, davant l’església de Sant Miquel; La parella, a la Porta del Camp; El cigne, a la plaça Fernando Rotger; els relleus no gens cuidats a l’edifici alt del Fortí o els de l’església de la Porciúncula, a Palma; o el Monument de Sóller... Treballà el paper –el dibuix, sobretot– amb constància i inspiració. Tota aquesta obra deu tenir, a hores d’ara, un futur indefinit, vull dir que deu poder ser acollida per col·leccions privades o públiques. Tot plegat, Pere Pavia continua entre nosaltres, i els seus conciutadans, gràcies al seu art, podem obtenir un cornaló d’eternitat.

EDICIÓ PAPER 11/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF