Tenc la sensació que encara vaig amb la boca oberta que em va quedar ahir amb la (no) declaració d'independència al Parlament de Catalunya. Molta gent va acabar dient allò de “Què esperàveu?”. Que què esperava? No ho sé, esperava que després d'haver viscut els dies que vam viure d'autoorganització i poder popular s'acompliria la màxima zapatista de “el poble mana, el govern obeeix”. Ingènua? Pot ser, sí, segurament. Us puc assegurar que no és gens fàcil pensar, aquests dies, però el que ha passat aquests dies no donava lloc a dubte: independència i Procés Constituent. I, ahir, va caure el gerro d'aigua freda i ens va xopar a tothom o, si més no, molta gent.
Evidentment, no vaig saber què dir. I avui, en realitat, crec que tampoc. Estic com en un estat que oscil·la entre la incredulitat i la decepció, entre l'esperança i la desídia. Sé que és normal i que qui més qui manco oscil·la entre aquestes aigües. Ahir els bars i les botigues de queviures estaven amb les televisions enceses i amb el 3/24 en directe, el mòbil de tothom que treia fum, tothom pendent d'allò que havia de passar. Però no va passar, o sí, depèn com t'ho miris o com ho sentis o amb qui ho xerris. I va arribar la confusió, les anàlisis en calent, els retrets, les festes en forma de “això és una jugada mestra”, els funerals en forma “això és un error majúscul”. I així. I jo, mentrestant, sense saber què dir.
Mirau: avui em passa que, si sé dir qualque cosa, només sé dir que no pot ser que esperem que un estat que va obrir caps, va tancar col·legis, va requisar urnes, va atemorir la població i un llarg etcètera d'accions deplorables vulgui dialogar res. Si sé dir quelcom, només em surt dir que sembla que ens hagin ficat en un carreró sense sortida, entre uns i altres. A nosaltres, a aquest nosaltres amplíssim que s'havia generat aquests dies. A aquest nosaltres impecable que ha acatat, disciplinadament, les consignes i demandes (de les quals no havien pogut decidir ni el contingut ni les formes) per mor d'un objectiu comú. A aquest nosaltres que va aturar el Parlament el 2011 i que ahir va tornar-hi digerint les contradiccions i les pors. A aquest nosaltres que no creu en les suspensions i que serà qui rebrà, segurament, tot el pes de la repressió, l'odi i el menyspreu més viscerals quan les coses vagin més maldades.
I supòs que em surt o només sé dir tot això perquè crec que entre totes, malgrat tot, ens hem de felicitar. Ens hem de felicitar perquè hem donat una lliçó de fermesa, coratge i compromís molt gran, però, a més, ha estat una lliçó plena, també, de tendresa, complicitats i catarsis col·lectives que com a persones ens han omplert una mica els cors, massa vegades corcats d'un sistema que no ens deixa viure. Així que, avui, l'únic refugi que he trobat, l'endemà d'un dia que encara no he tengut temps de pair, és pensar en nosaltres i en el que encara som capaços de fer. Descansem, pensem-hi i tornem-hi amb tot l'entusiasme, força i intel·ligència que puguem per tombar (i després ballar damunt) el règim, perquè, o ho feim nosaltres, o no ho farà ningú.
