El nom dels peixos (1923)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article del poeta, articulista i dramaturg Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) aparegut ahir va fer cent anys a La Publicitat (29-VII-1923). Sota el títol de la peça hi va posar una dedicatòria: “A Pompeu Fabra”. El filòleg Pompeu Fabra (Gràcia, 1868 - Prada, 1948) sentia, com Sagarra, atracció pel mar.

Una de les coses que interessen més l’ànima nostra és saber el nom d’allò que a cada moment desperta la nostra atenció. De vegades anant pel món trobeu una flor que fa molt bonic, veieu volar un ocell o caminar un insecte que us són completament desconeguts, i sense saber com, d’una manera instintiva, pregunteu com es diu aquesta flor? o com es diu aquest ocell? I una vegada us han dit el nom, sembla que ja heu descobert una mica les intimitats d’aquella vida tan estranya a la vostra. En saber el nom d’aquella planta o d’aquell ocell, vosaltres no us en adoneu, però una i altre, ja formen part del vostre cercle d’associacions mentals, de les vostres relacions d’idees i fins dels vostres afectes. El nom és el més important, el més suggestiu de la cosa, després ja ve tot l’altre. [...] Cal remarcar que és cosa trista aquell desconeixement que té la gent de ciutat de totes les coses que saben els homes de mar i de muntanya. En general les persones, fins aquelles que s’interessen vivament per les coses de la literatura i la filologia, ignoren aquelles meravelles verbals que el nostre poble ha inventat per designar tots els animalets i totes les plantes. Allí on la ignorància és més gran és en la vida de mar. Tots els peixos i totes les plantes i animals marítims acostumen a ésser un secret pels homes universitaris que no es dediquen especialment a les ciències naturals. I es comprèn que així sigui: el peix és un ser que és apreciat des del punt de vista utilitari, és una cosa per menjar; fora una dotzena de noms que saben totes les cuineres i totes les mestresses de casa, el secret de la mar viu només dintre les nobles testes dels pescadors i els mariners. L’home de ciutat no es preocupa de les belleses i les gràcies dels peixos, els coneix morts i desfigurats per les brases. Els mateixos artistes occidentals prescindeixen del valor estètic del peix vivent. Només la sensibilitat agudíssima dels pintors extrem-orientals ha copsat i ha comprès aquell valor estètic. [...] Jo que m’estic en un poble de la cosa empordanesa que, pel meu gust, és el recó més delicat del món, vaig a la pesca d’aquestes paraules misterioses, plenes de llum i salabror, i cada vegada que sé un nom nou d’aquests animalets de formes àgils i absurdes, tots esmaltats de pedres precioses, em sembla que soc una mica més amic d’aquestes aigües i aquestes roques que són un trosset inefable de la nostra pàtria i de la nostra ànima.