Que no sigui per dades

«Llavors, així, de cop, potser sabrem

que l’horitzó era el punt de partida»

Mireia Calafell

A les portes de l’estiu, la dada és crònica, estable i immutable. De fa anys. Un 30,9% de la societat catalana no es pot permetre ni una sola setmana de vacances. L’any passat era el 27,8%. Són dades de l’enquesta anual de condicions de vida de l’Idescat, que lliguen amb una altra dada estructural en màxims històrics: el risc d’exclusió social ja afecta més de dos milions de catalans i catalanes, el 29,1%. A un altre 37,8% els afecta una precarietat estructural. I només un 33,1% viuen sota patrons de plena integració social. Són dades del darrer informe Foessa. Cada cop més desiguals i més polaritzats, la inflació, com tot, va per barris: un 20% més en les rendes més baixes, segons l’Iese. En la mateixa espiral endimoniada –i planificada pels vàndals del mercat lliure–, el lloguer a Barcelona –1.087 euros mensuals– torna a batre rècords històrics. En directa i funesta conseqüència, Catalunya continua encapçalant el nefast rànquing de desnonaments. Des del 2008 ininterrompudament. Primer els que no podien pagar la hipoteca, ara els que no poden pagar el lloguer. Demà ja veurem, però la voracitat dels carronyaires ja s’afanya a esquarterar els habitatges i vendre’ls a bocins, a raó de 700 euros l’habitació. A la llum del dia i amb plena impunitat i sense cap mà dura oficial. Mentrestant, amb els estalvis –o les hipoteques– del cens electoral i amb el rebut de la llum de cada llar i cada indústria, banca i energètiques –propietàries de la finca– van guanyar l’any passat 26.000 milions d’euros.

A les portes de les properes eleccions, un 16% de la població catalana no podrà exercir lliurement l’abstenció o el vot nul, senzillament perquè no té dret a vot. A cap. Altres, perquè ni tan sols van poder arribar per no tenir papers ni vida –951 morts en la ruta canària en el primer semestre de l’any, 27.000 a la Mediterrània des del 2014, segons l’ONU–. En tot cas, en un país que reivindica poder votar-ho tot, més d’un milió de persones quedaran excloses de dir la seva el 23 de juliol, cortesia del racisme d’estat. Entre els que no voten, els que sí i els que no deixen, anirem a les urnes amb una altra fita que és desfeta: per primer cop des del passat maig, 138 regidors d’extrema dreta als consistoris del país. Paradoxalment, fitant les dades, les dretes no tenen més vot que fa quatre anys. Del que disposen –i el que anhelen i esperen– és una major desmobilització del vot independentista i d’esquerres –motius per al desencís no en sobra cap–. Per això Feijóo arrenca la campanya a la Castelldefels que governa el seu partit, en un efecte miratge que només rutlla en pantalla: dels 947 municipis catalans, el PP només en governa cinc. Aliança Catalana un. Vox cap. I tanmateix l'onada hi és –i si només en mirem l’escuma, no veurem el tèrbol i brutal corrent subterrani que tot ho corroeix.

A les portes d’unes eleccions de les quals sorgirà el futur president del govern espanyol, un president de la Generalitat continua exiliat a Brussel·les, i protagonitza la més gran anomalia democràtica sota una petició togada que demana per a ell 12 anys de presó. Per un referèndum. Sánchez, rigors de campanya amb menyspreu infame i vergonyós, es despatxa dient que Puigdemont era un "problema per a Espanya" i ara només és "una anècdota". D’anècdotes que voldrien al peu de pàgina on s’acaba escrivint l’altra història. Espionatge amb Pegasus, agents encoberts fent-se passar per activistes al moviment juvenil o aquella preclara resposta, per escrit, de Marlaska a Òmnium Cultural en què ens deia que l’independentisme està inclòs dins l’estratègia nacional de lluita contra el terrorisme. Anècdota o terrorisme, en què quedem? Carles Puigdemont encara –Comín i Rovira, Ponsatí i Puig– com a continuïtat d’excepció de les 550 persones represaliades encara pendents de judici. Mentre Via Laietana 43 continua allà on era, el dèficit fiscal s’enfila als 20.000 milions d’euros i els jutges que ara volen fer-se passar per pedagogs, lingüistes i mestres proven d’imposar el castellà mentre són els mateixos que només redacten el 6,6% de les sentències en català. Obertura de campanya electoral amb tancament de files: Yolanda diu que el referèndum s’ha esvaït, és a dir, que evidencia el nul respecte pel 80% de la societat catalana que encara hi està a favor. Ja s’ho trobaran –i ja ens ho trobarem.

A les portes de la calorada que s’anuncia, en el país on la pluja no sap ploure i enmig de les protestes de la pagesia, l’estat espanyol va sobrepassar els límits de la seva capacitat biològica el passat 12 de maig. Aquell dia ja havia consumit tots els recursos que pot regenerar en un any, la resta és deute ecològic. Tot plegat en plena emergència climàtica –aeroport va, terminal del port ve– i en temps incerts d’extralimitació ecològica global. A les portes que ens reclamin l’opinió –i l’endemà se’n descuidin o la bandegin–, 173.000 catalans estan en llista d’espera a la sanitat pública, que triga 94 dies a donar hora a l’especialista i 154 a operar. La Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública informa que la sanitat privada capta 290.000 pacients per cada dia de demora en l’atenció privada. Cues, cues, cues. Com esperant Godot. Mentre creixen les temptatives de suïcidi juvenil i pugen els impactes dels trastorns en salut mental, especialment la depressió severa. Entre gener i abril, les denúncies per violències sexuals –1.487– van créixer un 20%. Sis dones assassinades des del gener als Països Catalans. Qui tem Virginia Woolf?

Dades, evidències, realitats. Va haver-hi un temps en què a les facultats de periodisme s’asseverava que els fets eren sagrats, i les opinions, lliures. Tot s’ha esberlat tant que avui el que és sagrat són les opinions, i els fets són lliures. Al grat de cadascú. Bombolles, neurosis i xarxes socials. En campanya electoral –vagin guardant la santa hemeroteca que farem servir a la tardor– sentirem de tot. Metàfora celtibèrica, al BOE del 18 de març de 2021 es podia llegir literalment: "donde dice: ‘Digo’, debe decir ‘Diego’". Qui no canviarà mai d’opinió serà la Secundina d’Espriu, la portera més llegendària de la literatura catalana: "talli qui talli el bacallà, una es queda sempre de portera". Bufen vents tèrbols i amb les dades a la mà no hi ha espai per a la incompareixença ni temps per al cinisme. Sabent que la feina grossa serà el 24 de juliol, amb Vladimir i Estragó desesperant perquè la democràcia no sigui una llista d’espera, el vot no s’esvaeixi l’endemà de les eleccions i les vacances no siguin per a tants un llunyà record d’infantesa. Forrellat o cisalla, tancar la porta o obrir-la. Serà difícil sortir-se'n; més difícil serà no fer-ho.