Durant els mesos més calents del 2017, quan es van aprovar les lleis del referèndum i de transitorietat, els líders del sobiranisme afirmaven que el procés d’independència es faria “com sempre”. Deien els líders del sobiranisme que s’aniria “de la llei a la llei”, menystenint els que afirmaven que sense una administració de justícia lleial al nou ordenament i una Hisenda pròpia hi hauria poc recorregut per fer sostenible una declaració d’independència.
Per autoconvenciment, per menysprear el poder de l’Estat o per por a dissentir, els líders independentistes van alimentar l’esperança o la ficció que el referèndum seria vinculant i la independència cauria com una fruita madura. El resultat del referèndum, pel seu mèrit organitzatiu i èpic, seria reconegut a Europa i la declaració d’independència se sostindria pacíficament. La força d’un carrer eminentment pacífic i extraordinàriament mobilitzat seria la clau. Fins que el 27 van enviar tothom cap a casa.
Han passat cinc anys i el trauma col·lectiu del sobiranisme no s’ha superat, i els principals partits independentistes continuen alimentant la frustració perquè són incapaços de fer un diagnòstic, explicar-lo clarament als seus electors i pactar una actuació factible i sostenible conjuntament. L’empatia de la majoria independentista per la presó i l’exili fa possibles els tabús, amb amenaces als pragmàtics d’alta traïció. Bàsicament, avui assistim al desconcert de molts sobiranistes que observen la incapacitat dels líders de JxCat i ERC d’abandonar el ressentiment mutu o de plegar.
Encara avui, com la nit del 25 d'octubre, quan el president Carles Puigdemont havia decidit convocar eleccions, es manté la tensió entre maximalistes i pragmàtics. Això sí, amb alguns papers canviats, algun d’ells de vergonya aliena, com el cas de Gabriel Rufián. Alguns líders independentistes no aclareixen com faran “inevitable” la independència que defensen, mentre la majoria independentista deixa de ser una realitat al Parlament i agonitza a la vista dels electors. La metamorfosi més sonada des de Kafka ha permès que ERC adopti la posició pactista i JxCat faci gestió al Govern i accepti les decisions judicials mentre manté un simbolisme de ruptura.
Aquest dijous, Jordi Turull afirmava que “estem en l’últim tram de culminar la independència”, que considera “inevitable” amb “autoestima” i amb el “gran actiu que és la mobilització”. Per a Turull, que té la legitimitat que donen quatre anys a la presó, l’independentisme és “als últims metres de pujada a una muntanya”. En la realitat, els enfrontaments amb ERC, l’amenaça de trencar el Govern i el retrocés en les enquestes no indiquen que el sobiranisme ho tingui a tocar. Al contrari.
Avui el sobiranisme tornarà a sortir al carrer i ho farà dividit en les estratègies i més irritat, i assenyalant traïcions. La via negociadora és l’única possible dins de la UE –al marge de la rebutjable via de la violència.
El govern espanyol ha deixat les provocacions verbals i els insults. Manté el pols amb els representants d’un poder judicial que està en mans d’un nacionalisme espanyol reaccionari i no s’atreveix a defensar obertament una reforma federal de l’Estat ni a permetre la convocatòria d’un referèndum. Espanya no serà mai la Gran Bretanya, ni els Borbons els Windsor.
Mantenir la ficció que la independència és a tocar és frustrar molts ciutadans i, a la pràctica, allunyar-la.
És a prop la possibilitat de trencar l’executiu o de fer un pacte a mitjà termini entre contrincants electorals que acceptin que les seves aspiracions van per llarg i que estan obligats a entendre’s si no volen perdre el Govern i alimentar l’amargor, el ressentiment i la paràlisi del país.
Alimentar l’antipolítica és perillós quan la inflació i la crisi econòmica i energètica erosionaran aquest hivern la qualitat de vida dels ciutadans i les aspiracions de molts joves.
Algunes veus de JxCat opten pel trencament per poder actuar amb més llibertat en l’eix dreta-esquerra. La realitat és que si es trenca el Govern el seu objectiu sobiranista estarà molt més lluny i una victòria encara més àmplia del PSC, sense haver hagut d’avançar gaire en la negociació més enllà dels indults, molt més a prop.
L’aturada dels trens de Renfe de divendres ens porta a la casella de sortida. La independència té els seus millors arguments en la mala gestió i les decisions antieconòmiques que es prenen respecte a Catalunya en termes d’infraestructures i serveis.
La gestió és poc èpica però pot ser molt útil, i parlar clar és frustrant però imprescindible per a una societat que vol que la tractin com a adulta.
