De dimecres a divendres s’ha celebrat la XXXVI Reunió Cercle d’Economia. Ha sigut un èxit i un bon indicador que l’economia, i amb ella la confiança dels sectors empresarials, s’està recuperant. També que la marxa gradual cap a la distensió política avança, i potser s’accelera. Ha fet goig que hi passessin el president de Corea del Sud, Moon Jae-in, i el primer ministre d’Itàlia, Mario Draghi. Aquest últim ha recollit el I Premi Cercle d’Economia a la Construcció Europea. Un premi que comença, doncs, amb molt bon peu. Felicitacions al Cercle: la combinació d’una història que neix com un far en la nit del franquisme i d’una realitat present curulla de talent fa de les seves reunions un fòrum ineludible a Espanya, i es comença a intuir que també ho pot arribar a ser a Europa.
Vaig participar en un dels panels. El moderador em va preguntar pels reptes de la col·laboració entre el sector públic i el privat. Resumeixo a continuació les idees que vaig transmetre.
Podem anticipar que, després d’una dècada llarga dominada per les crisis, el paper econòmic de l’estat augmentarà. Per mantenir mecanismes d’assegurança social en una economia globalitzada i robotitzada, per enfortir capacitats estratègiques en salut, seguretat o propietat intel·lectual, per garantir suficiència energètica verda, o simplement per poder estimular l’economia quan calgui. I no em refereixo només als estats nacionals. L’èxit en l’emissió de deute de la Unió Europea (UE) per finançar els ajuts Next Generation és una fita espectacular en aquest camí.
Per desplegar la seva acció econòmica, el sector públic incideix sobre el privat: regula, contracta, subvenciona. Com que els marcs jurídics propis dels sectors públic (dret administratiu) i privat (dret civil, mercantil) són diferents, no és automàtic que aquesta interacció funcioni bé, que multipliqui. De fet, crec que avui en dia, precisament quan el paper de l’estat convé que augmenti, apareixen alguns núvols potencialment perillosos.
Un és la tendència creixent a demonitzar les concessions i a identificar el perímetre de canalització de recursos econòmics públics amb el perímetre de gestió directa per part de l’estat. En el límit l’ideal semblaria ser que l’estat fos autosuficient i no contaminat pel contacte amb el mercat. Un absurd, però una tendència que pot portar a una gran ineficiència. És molt dificultós encabir dinamisme dintre del marc jurídic del sector públic. No és estrany que, quan el govern espanyol s’ha enfrontat amb la tasca d’executar en tres anys els ajuts del Next Generation, el primer que ha fet (en un reial decret del desembre del 2020) és relaxar les seves pròpies regles: un bon senyal que es coneix a ell mateix.
Un altre és el rebuig a les metodologies que canalitzen recursos públics a través d’institucions que se supervisen a arms length, és a dir, a distància. Institucions com agències i fundacions que són rigorosament auditades ex post però que són de gestió autònoma ex ante. Entre nosaltres hem vist créixer la idea contrària: es considera que si una institució rep un ajut públic, l’administració ha de ser present en el seu òrgan de govern. Hi ha excepcions que il·lustren fins a quin punt aquest posicionament és distorsionador. Imagineu-vos, per exemple, que un director general fos membre dels òrgans de govern de l’Església catòlica. Quedaria implicat en totes les decisions petites i grans. La presència del subvencionador públic a l’òrgan de govern d’una institució pot portar fàcilment a la paràlisi. En la pràctica, no es poden prendre decisions sense el seu acord i, naturalment, el responsable públic, amb moltes coses al cap, pecarà per la banda de la prudència: la manera més segura de no fer res inapropiat és no fer res. L’arms length es va inventar precisament per resoldre aquest problema, per combinar de manera àgil i efectiva l’autonomia que demana una bona gestió i el rendiment de comptes que exigeix la societat. Ho estem espatllant.
En definitiva, tot el que he dit confirma que la cooperació público-privada, indispensable, només pot funcionar bé si es basa en la confiança. Les administracions públiques han de suposar que els gestors, públics o privats, dels seus fons són honestos i que saben el que fan. Certament, a la història, també a la recent, podem exhibir molts exemples de gestors -en el sector públic o en el privat- deshonestos o incompetents. Però si un autobús té un mal conductor la solució no pot ser aparcar l’autobús. Ha de ser perfeccionar el mecanisme de contractació de conductors, el d’identificació de mals conductors i el de càstig als que contravenen les regles de l’honestedat.
