OPINIÓ
Opinió 31/08/2020

No ens demanem per què

3 min

Ara que l’agost ha tocat el dos, i amb ell -i sobretot amb la pandèmia- també es dona per acabada la temporada turística d’enguany, hi ha motius sobrats per afirmar que un estiu atípic ha potenciat allò més típic o més arrelat que tenim, com ho vulgueu dir. La precarietat de tot plegat però, sobretot, del model laboral dominant en aquestes illes s’ha manifestat aquest estiu amb tota la seva cruesa: manco feina, més mal feta i amb més explotació.

Més o manco així ho explicava, aquest dilluns en una entrevista a La gran vida d’IB3 Ràdio, una representant de les Kellys d’Eivissa que parlava, però, del que els passa a la majoria de companyes seves arreu de les Balears. Moltes cambreres de pis dels hotels han quedat sense feina aquesta temporada, i les que n’han tinguda ha estat a costa de suportar una càrrega de treball molt més gran, de renunciar a dies lliures i d’assumir un risc major per a la seva salut.

Res de nou, d’altra banda, perquè, com s’ha dit tantes vegades, la covid-19 no ha fet més que agreujar els problemes que arrossegàvem. En tot. El de la precarització del treball, no només en el turisme, n’és un dels principals en un nivell creixent de fa anys. Cobrar menys per fer més feina és un mal que afecta sobretot a qui, tot i fer més hores de les que li corresponen i de fer-les en unes condicions pitjors, just just pot arribar a final de mes, o ni això. A la vegada, però, també se’n ressent el servei. Deia aquesta netejadora, referint-se a la higiene imprescindible ara -i hauríem de pensar que sempre- per qüestions sanitàries, que s’està enganant els qui s’allotgen als establiments turístics, perquè la sobrecàrrega de treball i les escasses mesures de desinfecció que es prenen no donen cap garantia de salut. Afegia que de formació per a una higiene adequada per a la pandèmia, no se’ls n’ha donat, més enllà d’aprendre a posar-se la mascareta, els guants i a passar un desinfectant, aviat aviat, que una sola dona pot arribar a haver de netejar fins a desset -desset!- apartaments en una jornada.

Qualsevol de nosaltres ha tingut aquesta mateixa sensació en anar a ocupar la taula d’un bar o d’un restaurant. Com a molt una passadeta de pedaç aviat i de pressa, quan això no hauria de ser ni la normalitat en no haver-hi crisi sanitària. O, sense anar més enfora i potser més greu encara, en anar a fer-se una PCR a una clínica, quan et diuen que esperis en una zona de cadires específica i veus que ningú no neteja la cadira després d’haver estat ocupada.

No són més que les mancances de sempre, evidenciades per la situació: la formació laboral ha estat sempre escassa; la cura per la feina ben feta, molt minsa en general, i obtenir el màxim rendiment econòmic amb la mínima inversió, sobretot en el personal, com si aquest no fos el que, per damunt de tot, farà que les coses funcionin bé. I en un temps com aquest, del que se’n diu atípic tot i que el que fa és manifestar allò més típic, ens trobam posant a la temporada un punt final d’urgència. No ens demanem per què.

stats