30/12/2021

La nit de Cap d’Any

3 min
Celebració de Cap d'Any a les Fonts de Montjuïc de Barcelona, el 2018

Sempre hi ha hagut persones que experimenten cert rebuig envers algunes convencions socials instal·lades en el nostre calendari, siguin festes familiars, celebracions d’origen religiós desfasat, rituals lligats a aniversaris, sants o altres dates assenyalades. És indubtable que aquestes fites temporals tenen la capacitat d'homogeneïtzar determinats gestos, d’ordenar-nos les demostracions afectives a partir d’unes pautes fàcils de seguir i generalment construïdes al voltant d’un àpat i la compra d’alguns regals. Els rituals solen tenir un punt d’arbitrarietat, també quan ens els creem nosaltres. Les tradicions originals i intransferibles que podem forjar amb els amics, la família o la parella, per exemple, no deixen de ser part d’aquesta necessitat íntima d’afegir una pàtina d’excepcionalitat, una espurna de màgia, a la nostra quotidianitat, a les rutines que se’ns farien de més mal dur si no sabéssim que quan calgui, ni que sigui esporàdicament, sabrem ser els cronistes d’alguna sorpresa anunciada. 

Amb relació a les sorpreses previsibles, als obsequis que s’entreguen quan se’ls espera, he de dir que jo mateixa vaig flirtejar amb un punt d’anarquisme pel que fa a les efemèrides festives. En aquesta tendència meva, però, és possible que hi pesés més la impaciència que la convicció: bàsicament, el que passava és que, si veia un regal que m’agradava molt per a algú que m’estimava, necessitava entregar-lo el mateix dia que el comprava, o potser l’endemà, però sense esperar cap data concreta que m’obligués a endarrerir excessivament el moment. Una part de mi continua pensant que les sorpreses tindrien més gràcia si no responguessin a calendaris consensuats; l’altra, però, ha cedit als afanys ritualitzadors: al capdavall, si donava els regals bons quan em venia de gust, en les dates assenyalades em trobava a vegades amb l’obligació de comprar qualsevol cosa estàndard, convencional, terriblement mediocre, i això, ens hi posem com ens hi posem, feia força ràbia.

Hi ha, però, una postura que mai no he abraçat, si bé hi ha persones del meu voltant que sí que ho han fet. Parlo del rebuig envers la celebració de la nit de Cap d’Any, una vetllada que ofereix un ventall amplíssim de propostes que van des de l’esperit més purament kitsch a les americanades, i de les competicions horterils a les versions familiars, casolanes, més conservadores. En tots aquests casos, la celebració de la darrera nit de l’any sembla que hagi d’estar impregnada d’alegria i de gaudi, de rialles i d’amor, de festa, globus, xampany i focs artificials, i tot això és clau per entendre els posicionaments escèptics o adversos a què em referia, i és que pocs mètodes desactiven tan efectivament l’alegria genuïna com la pressió social per sentir alegria, qualsevol alegria, ni que sigui impostada o superficial. Això explicaria que alguns amics que normalment se’n van al llit a la una o a les dues de la matinada decideixin adormir-se a les deu o a les onze el dia 31 de desembre, com una forma de resistència íntima i silenciosa contra les imposicions misterwonderfulianes de Cap d’Any. Jo no hi he caigut mai, encara, en aquesta dinàmica, perquè no puc evitar pensar que, al final, la reacció a la contra és tan excepcional i, per tant, tan esclava de la data en qüestió com l’altra reacció, la previsible, la que celebra l’efemèride menjant raïm a mitjanit. 

Els darrers dos Caps d’Any, naturalment, han alterat aquests codis, concedint noves accepcions a la idea de transgressió o rebel·lió envers la nit del 31. Així, el fet que aquesta sigui una data clau i que, per fer-la encara més temptadora, s’anunciïn restriccions per evitar els contagis, potencia dos sentiments ben diferents: per una banda, es crea una aurèola de prohibició molt seductora, que suma a la pressió d’estar contents el desig de demostrar que l’alegria de la nit de Cap d’Any no hi entén de covids ni de responsabilitats; per l’altra, invalida el missatge subliminar lleugerament antisistema dels qui evitaven la festa quan depenia d’ells fer-ho, quan ho feien perquè volien i no perquè tocava, i obliga aquests outsiders moderats a substituir una resistència volguda per una submissió involuntàriament obedient a les normes. Sigui com sigui, aquest segon final d’any surrealista tampoc no podrà llegir-se basant-se en les pautes prèvies al 2020, sobretot perquè, per damunt de cap altra cosa, en cada any pandèmic que passa convivim amb l’enyor dels qui alguna vegada foren defensors o detractors de la celebració de Cap d’Any i ara només són absència.

stats