Sense nacionalitat
La notícia que una veïna de Santa Margalida no podrà obtenir la nacionalitat espanyola perquè només parla mallorquí no pot haver agafat ningú per sorpresa. Des que sabem que la Constitució imposa el deure de saber castellà però no cap més, i que les altres llengües cooficials de l’estat són només drets, en teoria, per als que les usen en l’àmbit dels territoris on són cooficials, es produeix una doble velocitat, una doble vara de mesurar la importància que tenen uns parlants i altres, els que emparats amb la llengua castellana poden fer i desfer i els que veiem, dia rere dia, que del català se’n fan parracs i se’ns discuteix el dret de parlar-lo, fins i tot, a les administracions que paguem entre tots.
La doble línia en educació implantada pel PP; el no requisit del català per ser funcionari de sanitat a les Illes; la inclusió del castellà a les comunicacions del Parlament… Els partidaris de l’adagi que ens recorda que les llengües són per entendre’s i no s’han d’imposar no paren d’imposar la seva, però s’espanten i blastomen si vols la normalitat de la teva llengua al territori que, sí, consideren seu. En el recent incident de l’expulsió d’un entrenador de futbol per part d’una àrbitra, la senyora al·legava que l’entrenador estava entestat a ‘perpetuar el seu dialecte’, tot i que Mallorca és part d’Espanya (i no a l’inrevés). És un tipus de pensament provincià i curt de mires, que t’acusa a tu de ser provincià i curt de mires si no et doblegues al so del seu pasdoble nacional. Així, hi ha qui diu que parlar-li en català a l’àrbitra era ‘anar en contra de la convivència’. Meravellós. La nostra és una llengua que provoca disturbis: l’única del món, però, i només a les orelles castellanistes.
En el cas de Santa Margalida la cosa és encara més greu, perquè se li nega a algú la nacionalitat, amb les conseqüències dramàtiques que això pot tenir. Tanmateix, aquesta persona està perfectament integrada, com afirma tothom, i parla mallorquí amb fluïdesa, que no deixa de ser —sorpresa!— una llengua oficial, emparada per l’estatut i la constitució. Amb aquesta decisió ja no només s’evidencia que ens consideren ciutadans de segona, sinó que voldrien que ni gaudíssim de la ciutadania…
Negar a una persona que parla mallorquí i compleix els altres requisits la ciutadania i els papers equival a dir que la nostra llengua no serveix per a res, però tenint en compte que aquesta utilitat no és natural, sinó la que l'hi donen les persones i les institucions. Els mateixos que diuen que és una llengua morta fa segles que la maten. Matar-la és la manera de no haver-la d’aprendre ni de respectar, i d’excusar-se de no donar-li un estatus digne. Després se sorprenen que vulguem un estat propi, quan són ells els únics que respecten el portuguès i el francès perquè hi ha, efectivament, una frontera.
Només entenen el llenguatge de la bufetada i de la imposició, i com que aquí ningú vol fer-se l’antipàtic i té l’autoestima d’un estruç, s’inclina el cap i es fa com si aquí no hi hagués cap problema. Ens han mentit més els que deien que la convivència de les llengües era pacífica i normal i que el català no moriria que els malcarats castellanistes, que en cap moment han ocultat que els fem nosa, i a callar.
