Nacho de dia
Pel Madrid de la Transició hi circulà un polític de la UCD, de nom Ignacio Camuñas Solís, més conegut pels periodistes com Nacho de Noche, perquè –es deia– era molt més actiu de nit a les discoteques i bars de copes que no a les sales de comissió del Congrés o al seu despatx de ministre (en va ser, entre 1977 i 1979). Ja septuagenari, la passada dècada va fer escala a Vox, de camí cap a ves a saber on...
El Nacho al que em vull referir ara, però, és un altre, molt més proper en el temps i en l’espai. Es tracta de Nacho Martín Blanco, barceloní del 1982, llicenciat en periodisme i en ciències polítiques, a qui vaig conèixer exactament el 4 de novembre de 2015 a la tertúlia d’Els matins de TV3. En aquells moments feia tot just un any que el jove opinador es guanyava la fama de pico de oro de l’espanyolisme local en tota mena de fòrums radiotelevisus. Al llarg d’aquella temporada vàrem coincidir una desena de vegades a TV3..., i vàrem tenir una desena d’enganxades dialèctiques de considerable intensitat. Entretant, ell s’anava conreant un futur en la política professional, amb l’únic dubte de si desenvolupar-lo sota l’etiqueta del PP, o la de Ciutadans.
El 10 d’octubre de 2017, tot just després de l’1-O, Martín Blanco i Joan López Alegre –que, després d’haver fet tots els papers de l’auca política unionista, ara s’ha embarcat en la nova aventura d’Eva Parera, Valents, a veure si cau alguna cosa...– van publicar a El País un article titulat Adiós al circo del odio, en el qual culpaven els mitjans de comunicació de la Generalitat d’haver cultivat la fòbia contra Espanya, i feien saber emfàticament que deixaven de col·laborar-hi, perquè llur presència només servia de coartada als perversos separatistes, i no volien seguir fent de “tontos útiles” ni continuar discutint “con la Pilar Rahola o el Joan B. Culla de turno”.
A aquelles altures, en Nacho ja havia fet la seva aposta, naturalment pel cavall que semblava guanyador. En les eleccions del 155, les del desembre de 2017, figurà com a número 6 de la llista de Ciutadans per Barcelona, si bé la majoria relativa obtinguda pels taronges no li va permetre esdevenir ni conseller, ni director general, ni tan sols director-liquidador de TV3 i, per tant, Martín Blanco es limità a distingir-se com a diputat llengut, especialista en interrupcions. Aquesta desimboltura li va permetre pujar, de cara a les eleccions del febrer de 2021, fins al número 3 per Barcelona; i encara bo, perquè la caiguda des dels 37 fins als 6 escons l’hauria deixat sense acta. Des d’aleshores és portaveu del disminuït grup parlamentari.
Quan, la setmana passada, esclatà –o reesclatà– el Catalangate, la consigna del vèrtex de Ciutadans va ser el silenci, per no “fer el joc als partits separatistes”. Però a en Nacho el va poder la loquacitat i, agafant-se a unes paraules de l’espiat Artur Mas, piulà que “alucinaba”. “Este tipo hace una década que conspira para liquidar nuestro estado democrático de derecho desde las mismas instituciones del Estado y ha sido condenado por desobediencia en un juicio con todas las garantías, y ahora se escandaliza porque lo espían. Son la hostia”.
No, benvolgut Nacho, no; a veure si ens expliquem amb una mica de rigor conceptual. Ni el president Mas, ni els seus successors, ni l’altra seixantena de víctimes de Pegasus, no han conspirat. Conspirar és, per exemple, allò que feien Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso segons les converses divulgades a mitjan 2016; o tot el currículum professional de l’excomissari Villarejo. Els dirigents independentistes han intentat tirar endavant un procés democràtic (ni han comprat armes, ni han fabricat proves falses contra ningú, ni han punxat il·legalment telèfons ni han plantat micròfons enlloc, ni...) que ha estat validat quatre vegades en nou anys (2012, 2015, 2017, 2021) per successives majories parlamentàries; i que, si bé el seu objectiu últim (la independència per via de referèndum) topava amb la Constitució espanyola de 1978, no ho feia ni ho fa amb el marc democràtic universal.
Per tant, només des d’una cultura política molt carpetovetònica, impròpia d’algú de la seva edat i amb les seves ínfules, es pot sostenir, senyor Martín Blanco, que si uns polítics volen trencar pacíficament, democràticament, la unidad de España, és lícit i normal espiar-los, segons vostè afirma en la piulada que abans he transcrit. Perquè, si l’espionatge no fos suficient per impedir-los tan proterviós propòsit, ¿què més seria lícit fer-los? ¿Enverinar-los, a l’estil Putin? ¿Tancar-los en una presó i llençar la clau? ¿O, senzillament, fer-los assassinar, com han fet i fan tantes dictadures? ¿Aquest és el seu concepte d’una democràcia europea del segle XXI?
D’acord, Nacho: vostè no és nebot de Rodolfo Martín Villa, i la brama que va córrer en aquest sentit era falsa. Però hi ha herències culturals i tics autoritaris que no només es poden rebre per la via de la genètica.
