La mossegada
Tots aquests mesos d’estat d’alarma han estat uns temps de repressió. Volíem sortir, viatjar, fer una vida normal, i no podíem. Encara hem d’anar pel món amb mascareta, mig ofegats, però sembla que a mesura que la població rep la vacuna, les xifres de contagi van a la baixa, i que tot torna a agafar el perfil d’una certa normalitat inevitablement sospitosa.
El temps de recuperació serà també un temps de xantatge: es voldrà recobrar el temps perdut, i qualsevol condició laboral haurà de ser acceptada, perquè el contrari significarà pobresa, atur i tornar a la desolació pandèmica, la qual no ha estat agradable per ningú. Un temps de disbauxa, també ideològica, de confusió i menyspreu, d’orgia econòmica i de fot qui fot estrafolari. Un temps d’atordiment, de gatera.
La imatge de les places plenes de joves emborratxant-se –un cop s’ha acabat el toc de queda–, sense cap precaució, mesura sanitària ni respecte per la precarietat de la situació de tanta gent que encara pot contagiar-se, és la representació perfecta d’un temps nou: que cadascú faci el que salvatgement pugui i després ja veurem què passa. En acabat comptarem.
La idea socialdemòcrata d’ajudar-nos mútuament i fer tot el possible perquè ningú quedi enrere en ingressos, oportunitats, cultura i drets efectius, s’afebleix davant d’una dreta que dona identitat, orgull de banderes al sol, certeses ràncies que ven com omnipotència disfressada de llibertat per fer el que et doni la gana, almenys si respectes la propietat –i la sobirania– aliena.
La dreta ha sabut crear un discurs en què presenta l’esquerra com intervencionista i repressora, mentre que ella pretén fer-ho fàcil, donar-li a tothom el que ja té, l’envaniment de ser el que s’és, sense culpabilitats ni idees de millora. És ben veritat que la pandèmia ha obligat l’intervencionisme i a un cert estat “policial” o vigilant, però almenys així s’ha provat de frenar la mortalitat, els contagis, la despesa sanitària i el bon funcionament hospitalari. En aquest país tampoc les xifres han estat per tirar coets; de fet, com que es refiaven en excés de la responsabilitat individual, s’han patit més víctimes que les que haurien estat normals en una democràcia amb més quotes de civisme i sentit, mai millor dit, comú. Tothom ha fet tard, i gairebé ningú ha estat a l’alçada.
El que veurem en els pròxims anys pot ser de terror. Una mena d’arribada de la distopia dels jocs de la fam, en què farem del sofriment dels altres –dels més dèbils– un espectacle indecent, però ben tapat de xifres abundants d’ingressos i beneficis. Els uns taparan els problemes socials; els altres, els econòmics. En clau de l’estat espanyol, la regressió és més que evident. I alhora s’esperen quaranta-cinc milions de turistes. Arriba la mascarada, el falsejament a l’engròs. Ens traurem la mascareta de la cara però la posarem al planeta sencer, tornarem a mostrar les dents a la recerca d’on clavar la mossegada.
