‘Monòleg’ amb Guillem Viladot (1970)

De l’entrevista de Saladrigas (Barcelona, 1940-2018) al poeta i artista Guillem Viladot (Agramunt, 1922 - Barcelona, 1999) publicada a la secció Monólogo con... de Destino (11-IV-1970). Traduïda per Josep Alemany (Paraules d’escriptors, Galaxia Gutenberg, 2014). Fa cent anys del naixement de Viladot, autor representatiu -i no prou reconegut-de la vigoria cultural en terres de Ponent.

Guillem Viladot resideix a la vila lleidatana d’Agramunt. La seva vida quotidiana transcorre entre pots antics d’essències medicamentoses, receptaris i específics de caire moderníssim. Viladot és apotecari. I, entre la tasca de vendre una pastilla d’aspirina i la consulta que li arriba d’una persona turmentada pel reuma, analitza la terra que l’envolta i el tarannà dels homes i les dones, de dimensions insondables, elementals, complexos, agrestos i tendres com la mateixa terra que dibuixa els seus contorns psicològics i, alhora, és configurada per ells. Són la terra i la gent que amb traços gruixuts, en narracions que constitueixen més exactament retrats, ha descrit Viladot a Temps d’estrena, Els infants de Riella, La gent i el vent, fins i tot a la novel·la curta Aril avall. “Estic content -em diu-, no et pensis, de com a la llarga, sense fer rebombori propagandístic, ha estat llegida la meva obra. N’estic satisfet ateses les característiques d’aquesta obra, que he procurat dotar d’una voluntat molt ferma d’enriquiment idiomàtic, amb la incorporació a la llengua d’una quantitat considerable de paraules i girs rurals, i una valoració entranyable del medi rural, projectant-lo cap a la condició humana universal. Sí, crec que la suma de tota aquesta sèrie d’elements ha possibilitat que la meva obra fos llegida. I ara, per completar la tetralogia d’aquestes comarques ponentines, he enllestit L’arrel de panical, un altre grapat de narracions sobre el fenomen simbiòtic indígena-immigrant”. La primera novel·la llarga de Viladot, Salou-Far, va patir els efectes de la tramuntana devastadora que va arrasar el premi Sant Jordi 1969. I continua inèdita. Però Viladot afirma que tard o d’hora s’editarà. [....] No renuncia al seu optimisme l’apotecari escriptor d’Agramunt. Dic això perquè estic convençut que Viladot és essencialment un poeta -les seves narracions no ho desmenteixen pas- profundament preocupat a hores d’ara per trobar un nou llenguatge gràfic d’expressió. Ell sap prou bé les discussions que li costa l’afiliació a la poesia concreta! [...] Viladot ha publicat ja, en edicions privades, dues experiències de poesia concreta: Nou plast poemes (1967), amb reproduccions escultòriques de Cristòfol, i 5+1 lais concrets d’homenatge a Antoni Tàpies (1969). Viladot creu en aquesta poesia i s’expressa amb vehemència. És apassionat de mena, sense perdre mai una espurna d’ironia que joguineja a les seves pupil·les i recorda la textura dels homes de l’Empordà. Diria que davant la vida adopta l’actitud de qui es reconeix inevitablement arrossegat pel corrent i prova, en última instància, de conèixer els seus semblants més immediats per tal de saber amb qui es juga els calés. D’aquí neix el més substancial i transcendent de la seva obra literària. Ell ho sap. I es reafirma tancant-se voluntàriament en les limitacions del seu món fictici, que correspon, al capdavall, amb el real. La simbiosi perfecta.