Monòleg amb Francesc Vallverdú (1971)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe l’entrevista del crític Robert Saladrigas (Barcelona, 1940-2018) al poeta i lingüista Francesc Vallverdú (Barcelona, 1935-2014) aDestino (6-XI-1971). Traduïda per Josep Alemany (Paraules d’escriptors, Galaxia Gutenberg, 2014). Ahir va fer tres anys de la mort de Saladrigas. Un i altre van potenciar autors novells: Saladrigas a Dopesa; Vallverdú a Edicions 62.

Dia rere dia, amb una regularitat inalterable, Francesc Vallverdú es trasllada des de casa seva, a l’Hospitalet de Llobregat, fins al despatx que ocupa a Edicions 62. Hi treballa obscurament, però la seva presència es fa notòria entre aquelles parets que han presenciat el part dificultós d’un catàleg admirable. És home de personalitat ben dibuixada, Francesc Vallverdú, amb traços gruixuts i inconfusibles, que reverteixen evidentíssims en la seva poesia. El 1960 obtenia el premi Salvat-Papasseit amb l’obra Com llances, i cinc anys més tard el Carles Riba amb Cada paraula, un vidre, i tanca fins ara el seu corpus poètic Qui ulls ha (1962) i Somni, insomni (1971). -La meva obra cal entendre-la a partir del moment en què es produeix en mi una presa de consciència i assumeixo l’acte d’escriure amb més responsabilitat, o sigui, quan compulso l’experiència obtinguda del diàleg amb els companys d’universitat i el fruit de les meves lectures. Pensa que jo no havia llegit gairebé res fins que vaig arribar a la universitat per fer-hi dret, entre el 1952 i el 1957. Hi vaig adquirir o em vaig adonar del valor de la responsabilitat, com et dic, compulsant diàlegs i establint contacte amb autors que desconeixia i que havien de ser decisius per a mi. Va ser llavors quan vaig prendre la veritable consciència del métier de la poesia, i em va entrar el virus de mirar de comprendre la meva societat, l’home que sentia més proper a mi, a través de la poesia, i lògicament, en una comunitat en crisi com la nostra, l’ús de la sàtira havia de ser també molt important. Vaig descobrir la poesia catalana a la primera edició, apareguda el 1951 -fixa’t que remarco això de primera edició, perquè la segona ja no em convenç- de l’Antologia de la poesia catalana, de Joan Triadú, a la qual concedeixo un valor sentimental molt accentuat. Aquesta obra va significar per a mi l’entrada sistemàtica en la poesia contemporània de Catalunya, i encara que contenia algunes valoracions subjectives molt discutibles -per exemple, la infravaloració de Josep Carner o de Sagarra i, en canvi, sobrevalorava alguns poetes més moderns-, em va portar fins a Salvat-Papasseit, Carles Riba, Rosselló-Pòrcel i, en general, em va introduir en un quadre molt representatiu que per força m’havia de beneficiar. [...] -Sí, pots qualificar la meva poesia de política, perquè hi ha hagut sempre en ella una preocupació molt clara pels problemes de la convivència. Malgrat tot, en particular malgrat la meva ingenuïtat, no he cregut mai que la poesia servís per fer la revolució. La poesia, com tota formulació artística, entenc que és una aproximació a l’home, un intent de comprendre’l i fer-li comprendre, mitjançant l’empatia estètica, el valor poètic que s’adreça a la seva sensibilitat. [...]