OPINIÓ
Opinió 15/05/2020

Miops

Melcior Comes
2 min

EscriptorQuan la malura de la pandèmia va començar a desplegar les ales sobre el nostre país, molts van ser els que es van queixar que no hi havia mascaretes. La majoria d’aquests pedaços amb elàstics venia de la Xina, que també era un dels llocs maleïts. Els xinesos que viuen entre nosaltres van ser els primers a posar-se en quarantena i tancar els seus negocis. Un aire lleugerament xenòfob va estendre’s també a la nostra societat contra aquests col·lectius. Es va dir que no havíem de qualificar el virus com a ‘xinès’, per bé que existeix, històricament, la mortífera ‘grip espanyola’. Sigui com sigui, no hi havia mascaretes, ni respiradors, i tot plegat tenia un aire de fi del món, de precarietat absoluta –i tensa– que costava cada dia centenars, o ja un miler, de vides humanes. Es fa difícil dir si, com a societat, hem estat a l’altura.

Hi ha hagut, sí, xenofòbia, però més aviat residual, i ens hem adonat de les limitacions del sistema de salut, i de la mala vida a les residències. Ara no només hi ha mascaretes per a tothom, sinó que, com era de preveure, les venen arreu, i a les farmàcies les regalen als que tenen la targeta sanitària. Les marques de disseny fan les seves mascaretes –cares– amb emblema i formes sofisticades, i les costureres domèstiques en fan de pròpies, amb retalls de coloraines que van sobrar de l’últim aixovar de la cosina.

Dir que, com a societat, ho hem fet fatal i que no tenim cap dret a ser optimistes és decidir només veure una part del desori. Perquè sí que és cert que les decisions polítiques –a Espanya– podien haver estat més encertades i a temps, i no venir vestides d’autoritarisme centralista i militar. Però, en general, com a crisi global que ha afectat la humanitat, la qual ha hagut de tancar-se i redefinir prioritats i polítiques, el daltabaix del coronavirus ens permet també apreciar altres cares de la complexitat humana.

Com una fàbrica de cotxes es convertia en qüestió de dies en una fàbrica de respiradors. Com els milionaris donaven fortunes per a la recerca d’una vacuna. Com els investigadors es posaven a treballar frenèticament per saber de quina manera aturar millor la corba de contagis. Com érem capaços de fer l’esforç col·lectiu de quedar-nos a casa, respectar les normes de distància i aprendre a viure i conviure d’una altra manera.

Una crisi com aquesta és una tempesta que ho emmerda tot, i fa de mal dir que d’una pluja de fang se’n surt perfumat i alegre. Però sí que és cert que també s’ha demostrat que hi havia una bona capacitat d’organització, coneixement, estratègia, persuasió a l’hora de fer complir les normes, informació veraç, mecanismes que hem sabut posar en marxa perquè el mal no fos encara més gros.

Igual que podem posar la mirada en la pitjor part del que hem arribat a veure –no hi ha hagut ni saquejos, però–, també podem fer-nos conscients que, com a espècie, estem més que preparats per coordinar esforços, dividir el treball, posar-nos col·lectivament a pensar en un virus del qual, quinze dies després de treure el nas, ja teníem perfectament descodificat el genoma.

stats