Els partidaris del diàleg i l’acord, que ara mateix són els dirigents d’ERC, el PSOE i els comuns, afirmen que no s’ha de fer cas als qui parteixen de la base errònia que “com pitjor, millor” (i després, en alguns casos, afegeixen que “el nacionalisme català i l’espanyol es retroalimenten”, com si fos possible -i ètic- establir una mena de simetria en aquest conflicte). Però si repassem els últims vint anys, potser hauríem d’acceptar que el “com pitjor, millor” és un precepte que s’ha complert sovint. La majoria absoluta d’Aznar va propiciar la primera estirada electoral d’ERC i el primer tripartit; en el mateix moment, CiU va acusar el desgast pels acords amb el PP i va començar a parlar del dret a decidir. Es va reformar l’Estatut però el PSOE de Zapatero el va retallar, i el Tribunal Constitucional se’l va carregar enmig d’una inusitada onada d’anticatalanisme atiada pel PP, que va portar Rajoy a la Moncloa. Aquest pitjor marca l’inici del Procés, i és així com l’independentisme esdevé una força central de la política catalana.
Després, però, arriben els fets del 2017, que demostren que, en ocasions, “com pitjor, pitjor”. El pitjor és que el PP s’encastella en les seves posicions i decideix respondre al moviment independentista català amb mà dura i repressió. El Procés fracassa perquè no sap convertir aquest pitjor en millor, perquè no té força per sostenir un conflicte ni per forçar una negociació. El pitjor és també que la societat catalana mostra les seves febleses i les seves contradiccions: una part del país se sent menystinguda i s’alinea amb els repressors, mentre les grans empreses, porugues de mena, demanen tornar a la “normalitat” o fan xantatge traslladant les seves seus centrals. Després arriba l’etapa de Quim Torra, en què una gestió anodina s’embolica en una confrontació purament verbal.
I, en la situació actual, l’acord PSOE-ERC oficialitza el “com millor, millor”. D’aquí surt la caiguda del PP de Rajoy, els indults i la taula de diàleg. ¿En sortiran més coses? El millor del PSOE s’assembla al mejor unidos de Ciutadans: projectes compartits i operacions d’estat com l’ampliació de l’aeroport o els Jocs Olímpics d’Hivern. I, a més, somriures i apel·lacions a la concòrdia. Ni rastre de concessions reals en matèria de sobirania, de reconeixement nacional o d’amnistia. Això no impedeix a la dreta decimonònica acusar Sánchez de vendre’s als enemics d’Espanya, etc. ERC es troba amb dificultats similars i té un termini relativament curt per demostrar el seu “com millor, millor”. Millor en el dia a dia del país, millor en la consecució d’objectius de mitjà termini, millor en l’expectativa d’una sortida raonable que condueixi a un referèndum.
El capteniment actual de l’independentisme es basa en aprofitar al màxim les institucions, recosir la societat i negociar amb el govern espanyol. Això ho admet ERC de forma explícita, mentre que Junts i la CUP no ho admeten però actuen de la mateixa manera, perquè el diagnòstic, almenys en privat, és compartit: ni som prous ni tenim prou força per fer un “embat democràtic”; la situació del país no permet deixadesa en la gestió ordinària, i la ciutadania -tota- necessita victòries, encara que siguin modestes. Tenint clar que, si el 2017 el pitjor no ens va fer independents, ara com ara el millor tampoc no ens en farà, almenys de forma imminent. L’única evidència és que com millor faci les coses l’independentisme, més hi confiaran els ciutadans. I que el fet que a Espanya vagin les coses millor o pitjor no depèn de nosaltres. Per tant, gestionem el millor, preparem-nos per al pitjor... i viceversa.
