29/01/2021

Un milió d’acabaires

4 min

L’any 1996 la revista Nature publicava un article en què dos investigadors, Robert Webster i Bruce Erickson, encunyaven un nou terme i el proposaven a la comunitat científica: endling. Un endling'és el darrer individu d’una espècie que desapareix, i la paraula ha anat guanyant terreny amb el pas dels anys. En català en podríem dir, per exemple, un acabaire. O un acabador, si voleu. No som ningú per proposar una cosa així si no és de manera purament recreativa, però amb aquest joc vull posar de manifest que un terme que designàs aquests individus amb brevetat i sense ambigüitat podria ser una petita contribució a la consciència de la catàstrofe de la biodiversitat. Cerquem la paraula.

Tigre de la mar Càspia.jpg

M’he recordat dels endlings llegint el capítol que Judith Schalansky dedica al tigre del Caspi al seu llibre Inventari de coses perdudes. No em puc estar de dir, ja que hi som, que aquest capítol també m’ha ensenyat que la paraula 'tigre' prové de Tigris, perquè era un animal ràpid i impetuós com el riu mesopotàmic. El del Caspi era el primer tigre que varen conèixer els romans i és més gros que el tigre de Bengala: el tigre original, en certa manera. Segons algunes fonts, un caçador en va matar el darrer exemplar al parc nacional de Golestan el 1959, al nord de l’Iran. Potser era l’acabaire. Potser no, perquè hi ha qui diu que devers el 1964 encara se’n veien. Un d’aquells tigres, sigui com sigui, va ser el darrer de la nissaga. També m’ha vingut a la memòria el gavot gegant, o alca gegant, una gran au no voladora que fa milers d’anys campava feliç per totes les costes de l’Atlàntic nord. No va passar del 1844, l’any en què Jon, Sigurd i Ketil, tres islandesos, varen caçar els dos darrers exemplars d’aquest ocellot que no podia fer servir les ales per fugir. Ho explicava no fa gaire el biòleg Alex Richter-Boix en un dels seus magnífics fils de Twitter de divulgació científica.

Hi ha uns endlings, o uns acabaires, que mereixen uns privilegis tan especials com tristos: el nom propi i la celebritat. És una fama malaurada anàloga a la que han assolit alguns darrers parlants de llengües que moren: Tuone Udaina (1823 -1898) és recordat com el darrer parlant del dàlmata, llengua romànica de la costa de Croàcia, i Edward Maddrell figura a les enciclopèdies com a darrer parlant nadiu del manx, llengua cèltica parlada a l’illa de Man, entre la Gran Bretanya i Irlanda. La comparació us pot resultar forçada, però les figures terminals d’una mena i de l’altra carreguen amb la malenconia immensa d’allò que s’enfonsa: un univers de mots amb què moltes generacions han parlat de l’amor i de la guerra, en un cas, i un dels tanys de l’arbre meravellós en què l’evolució s’ha diversificat en colors, mides i formes, en l’altre.

El llop marsupial.

Us presentaré alguns acabaires amb nom propi. El primer és Benjamin, el darrer tigre de Tasmània, o llop marsupial, que va morir en captivitat l’any 1936. L’arribada de la població blanca va tenir uns efectes devastadors tant per a les poblacions humanes com per a les poblacions animals de l’illa australiana. El segon és Lonesome George, o Solitario Jorge, el darrer exemplar de la tortuga gegant de Pinta, que habitava en una de les illes en què Darwin va començar a comprendre que som parents de les bèsties. Va morir el 2012. La silueta de Jorge, o George, apareix ara al logo del Parc Nacional de Galápagos. Jordi Serrallonga, a 'Dioses con pies de barro', explica com va esdevenir una icona mundial de la lluita per la conservació de les espècies. I el tercer és el pobre Sudan, que recentment ha merescut l’honor que unes fotografies espectaculars seves i de la seva família ocupin ni més ni menys que la portada de The New York Times Magazine. Sudan era un rinoceront blanc, un exemplar majestuós d’una espècie que, abans de l’arribada dels sapiens, es multiplicava feliç, lliure de predadors. Sudan va morir el març del 2018. Va deixar dues descendents: Najin i Fatu, filla i neta. Sense cap congènere mascle sobre la Terra, es juguen el títol de ser el vertader endling d’una espècie condemnada.

Rinoceront blanc

Naturalment, les històries d’aquestes darreres baules de cadenes que no continuen no són un mostrari de casos aïllats, sinó exemples dramàtics d’una catàstrofe global: el col·lapse de la biodiversitat. Ara fa gairebé dos anys, l’IPBES (l’organisme consultiu de Nacions Unides en matèrie de biodiversitat) va fer públic un informe que hauria de fer saltar totes les alarmes: hi ha un milió d’espècies d’animals i plantes en perill d’extinció. És a dir: una de cada deu espècies conegudes. Si no hi posam remei, les properes dècades podríem assistir a la mort d’un milió d’acabaires, en diguem com en diguem.